Situació actual de l’educació a Catalunya

Situació actual de l’educació pública a Catalunya.

El present assaig pretén dona una visió amplia de tots el sectors de l’educació pública a Barcelona, buscant nexes entre les diferent polítiques que s’estan duent a terme en les  parts que la formen. Farem un repàs cronològic de totes les mobilitzacions, acompanyat d’una descripció dels seus actors,  així com a l’explicació de les diferents reivindicacions que s’han posat sobre la taula aquest dos últims anys.

Mentre la nostra economia topa directament contra una crisis cada cop més incerta, les reformes en termes d’educació han experimentat un creixement exponencial  en els últims anys, unes reformes que es van començar a  aprovades a principis de la dècada, i que actualment veuen, a passos forçats, la seva implantació a les universitats, instituts, escoles…

Ens centrarem en dos àmbits, l’universitari i el no-universitari, que tot i seguir ritmes i processos de les reformes diferents, tenen al cap i a la fi, molta relació entre si.

Sector Universitari

Abans i durant l’aplicació de Bolonya

El primer exemple que ens ve al cap quan parlem de reformes a la universitat, és el procés de conversió al E.E.E.S., més conegut com el procés de Bolonya, que bàsicament representa una adaptació del sistema d’educació superior espanyol al europeu, tant en termes acadèmics com econòmics. En aquest procés, que va generar controvèrsia a tot Europa, estudiants, docents i personal d’administració i serveis van jugar un paper clau a l’hora d’elaborar una crítica cap a aquesta reforma. Una crítica que desglossarem a continuació per intentar entendre el que volien dir aquelles professores i estudiants quan parlaven de  << la cara oculta del procés de Bolonya.>>[i]

La creació dels consells socials i de les agencies de qualitat [ii]

Els consells socials son els màxims responsables dels afers econòmics de la Universitats, on per exemple, son el responsables de  l’aprovació del pressupost anual de la universitat. Aquests òrgans recentment constituïts en les seves competències amb d’implantació del procés de Bolonya, son presidits per exemple en el cas de la Pompeu Fabra per la presidenta de BASI S.A. i membre directiva de la patronal Fomento del Trabajo Nacional, o en el cas de la U.B., per el president de ITP, multinacional que entre altres, fàbrica motors per fins militars.

D’altra banda les agencies de qualitat tant catalanes com estatals, son les encarregades de l’aprovació directe dels plans d’estudi (actualment els graus), i de la revisió d’aquests tenint així un control total sobre els continguts que s’imparteixen. Aquestes agencies son semi-independent de l’estat i estan formades aparti de per els rectors de les universitats, per un seguit de representació social amplia, és a dir, membres directius de empreses com SEAT, el Banco Santander, Caixa Catalunya, Caja Madrid.

Obertura i reforma del sistema de beques

Un dels punts que va generar més controvèrsia és potser la reforma de les beques, on és va obrir un nou model de beques-préstec on s’oferia als estudiants la possibilitat de obtenir una beca per estudiar, amb l’obligació de tornar-la un cop hagués finalitzat la carrera i ja estigues treballant. Aquest punt, fou especialment polèmic ja que el capital d’aquestes beques en la majoria provenia a partir de convenis amb el Banco Santander i Caja Madrid, fet que ens molts casos no afecta directament a l’alumne, però fa a l’estat responsable de tornar aquesta beca amb un lleuger interès, i per tant,  es perd fons públic cada cop que es demana una beca, en benefici de l’entitat privada. Però l’acord amb la banca privada no va acabar aquí, a l’hora els bancs poden oferir a estudiants préstecs a interès més baix, i se anunciats per exemple a la web de l’AGAUR, institució pública de finançament universitari.

Per tant podem arribar a la conclusió que la reforma de les beques, suposarà a la llarga una despesa extra per el fons públic en benefici a la banca privada, i que a més ha obert a la banca privada una part del mercat fins ara tancat, que són els joves estudiants universitaris.

Precarització dels llocs de treball docents

Aquest fet es dona amb la pròpia implantació de la part pedagògica del procés de Bolonya, on l’obligació de disminuir el ràtio alumne/professor i de realitzar més tallers individualitzats per tal de fomentar la qualitat en l’ensenyament, s’ha vist forçadament casat amb una disminució del pressupost públic i per tant de personal docent, que ha esdevingut, una massificació de les aules, i una massificació del treball a molts departaments universitaris.

Això ha provocat, que actualment la contractació de personal docent hagi estat quasi nul·la, que becaris de primer de doctorand tinguin una carga docent molt superior a la de anys passats, i que hagin sortit noves beques per a estudiants de últim curs que vulguin tenir una carga docent. Per tant, passem de contractes que cotitzaven a beques/treball per estudiants les quals no cotitzen, reduint així, la preparació dels docents universitaris, i perdent temps i places per la investigació universitària, de la qual l’estat espanyol no és exactament dels pioners.

Mercantilització de l’educació

Aquest eix, ha sigut una de les principals reivindicacions del moviments estudiantil universitari, la divisió pedagògica entre grau i màster, ha provocat que el 80% de la oferta de segon cicle (ara anomenat màster) sigui actualment privada. Tot i així, l’escàndol que més va exaltar al moviments va ser que la universitat donés espai públic per la realització d’aquest màster, i per tant completava el canvi de model.

Abans les empreses agafaven els titulats, i els formaven a les seves empreses assumint les despeses de la seva formació completament. Actualment el màster REPSOL, o LOREAL tenen un lloc dintre les aules de la Universitat Complutense de Madrid, amb participació activa del professorat públic dels departaments. És a dir, els despeses en formació empresarials es carreguen cada cop més en l’administració pública, clar exemple, de mercantilització.

Un exemple clarificador, és el de Josep Joan Moreso, rector de la UPF, una de les persones més actives en la implantació del E.E.E.S. que apart de les seves funcions com a rector es dedica a donar classes magistrals a Universitats privades, arribant a cobrar més de 1000 euros per classe.

Elitització i augment de taxes

Quan es parla d’elitització, s’entén aquesta com l’antònim dret universal a l’educació, és a dir, que tothom tingui dret a accedir a aquesta. L’augment de taxes que s’ha produït aquest any (de 15,87 €. a 18,56 €.)

Amb aquest títol el que es vol denunciar es clarament una restricció de l’accés a la universitat, no fa falta explicar gaire cosa pragmàtica, però si es interessant analitzar el canvi de discurs i el concepte de Grau en el sistema universitari.

Actualment la resposta del govern a l’augment de taxes, ve sota el missatge de que només estem pagant un tant per cent petit del cost real, fet que fa que la gent no obvií que l’educació es un servei públic i que, per tant, hauria d’estar subvencionat per l’estat completament. Aquest canvi de discurs no és casual, sinó que repeteix una de les frases  de l’informe Bolkestein de la UE sobre política econòmica, que aquest va copiar del pla Marshall dels Estats Units d’Amèrica sobre incidència política-econòmica a la U.E.

La frase deia més o menys el següent << Hem de tendir de rentabilitzar les administracions públiques potenciant aquelles activitats que donin beneficis, i transformat aquelles que no, com ara els serveis públics>>; Per tant no s’entén el servei públic com un bé social, sinó com una pèrdua econòmica.

Tornant al fil, aquest augment de taxes no només te com a objectiu l’elitització de la universitat, sinó te com a objectiu la reducció total de la despesa pública en termes universitaris, fet que denota una ideologia molt marcada en el govern; el neoliberalisme.

Però al mateix temps, el concepte de Grau, com a estudi més genèric permet que cada any hi hagi més titulats, ja que és “menys complicat” finalitzar els estudis i per tant la taxa de gent que deixa la universitat ha de tendir a ser menor.

Aquest fet el podem entendre com a contrari a l’elititació, però si observem el resultat final veiem que les figures de Grau a nivell laboral representaran una figura inferior a la dels actuals titulats, i només aquells que puguin accedir a Master (abans segons cicles), els quals son el doble de cars i el 80% son privats, passaran a formar part de l’elit social.

Creant així una nova classe de treballadors graduats inferior a la dels actual llicenciats, i per tant abaratint el cost de treballadors qualificats per a les empreses.

Després de Bolonya

Passat el curs, la implantació de Bolonya a moltes universitats és una realitat, i les problemàtiques que ha generat aquesta també. Agafada de la mà, acompanya la crisis en el seus moments més forts, fet que provoca que la resposta en forma de reivindicació hagi baixat de nivell per criticar específicament les solucions que estan donant les universitats a un problema primari; la reducció de finançament públic.

A la Universitat Autònoma de Barcelona aquestes solucions s’emmarquen amb el nom de PRIM (pla de racionalització i millora), que avarca des de resolucions laboral que afecten al PAS, fins a la gestió dels transport intern, com a la gestió de plataformes virtuals de suport docent per l’alumnat.

En el cas del PAS, la idea es clara; entre el 3 i el 10 % menys de salari, a més a més de la retallada de Zapatero, la substitució progressiva de llocs de treball per becaris que no cotitzen a la seguretat social, i en definitiva la pèrdua de certs drets no beneficiosos econòmicament.

Per el que fa els servei d’aparcament i de transport intern fins ara gratuït, esta planificat dintre d’aquest pla el cobrament per d’utilització de ambdós serveis, si això li sumem les 2 zones de bitllet que costa arribar a l’Autònoma per la gent de Barcelona, potser que gastem més diners en transport que quasi en la matricula en un futur no molt llunyà.

I pel que fa el cobrament de les plataformes virtuals la cosa està complicada, ja que per a moltes titulacions es totalment obligatori aquest espai, així que finalment es cobrarà com a taxa de matriculació (40 euros), apart de la pujada de les matricules així com la del transport.

Com el PRIM a l’Autònoma, cada universitat a generat el seu propi pla per adaptar-se a la nova situació, i en línies generals podríem fer grans paral·lelismes entre el de la UAB i el d’altres universitats, que segueixen igualment la política de la mínima inversió pública a la universitat, i l’encariment de la vida universitària, per tal de descarregar costos a rectorat i carregar-los directament a l’alumne.

Sector no-universitari

La universitat no ha sigut l’únic blanc d’aquestes reformes, des de les escoles bressol, passant per el C.E.I.P. fins als instituts, en aquesta última etapa, emmarcada per la crisis, estan rebent per part del govern Català tota una sèrie de canvis.

Previ a les retallades que els últims mesos esta anunciant la Generalitat, la L.E.C. (llei d’educació de Catalunya)  ja despertava polèmica tant a nivell pedagògic com a nivell econòmic.

Potser uns dels aspectes més difícils d’aquesta llei, ha estat el decret d’autonomia de centres[iii], idea explicada des de el govern com a possibilitat del professorat de ser independent i tenir més autoritat sobre l’ensenyament del seus alumnes, però que a la pràctica representa una retallada de pressupost i la llibertat de la direcció de l’escola en buscar el finançament privat, a l’hora apostant per un model que proposa una figura de director de escola similar a la d’un cap de una empresa privada, i la flexibilització del treball del funcionariat, fet que empitjora les condicions laborals d’aquests.

Sota aquest panorama que presenta aquesta reforma, ens trobem des de fa pocs mesos també amb la crisis i les retallades provinents d’aquestes, unes retallades que acceleren d’implantació de capital privat a les escoles, fet que es demostra al Prat de Llobregat on l’escola Traus ja te participacions d’una fundació privada al centre.

Amb aquests fets a la mà, podem fer una petita relació amb el concepte de mercantilització de la universitat, on l’entrada de capital privat descarrega les funcions socials que fins ara donava l’estat.

Però l’educació no universitaria pateix problemes també específics, ja que aquesta no representa ni al sector mes qualificat de la societat ni al més productiu, fet que la deixa amb un situació més dèbil que la universitària, així les retallades de pressupost s’han fet notar en formes més fortes que simples reformes.

Parlem per exemple del tancament de les escoles taller a Barcelona[iv];

On s’han tret mes de 1600 places de formació a tot Catalunya, y de més de 400 docents relacionats amb aquestes, amb l’argument que no eren productives i no donaven el rendiment esperat segons la consellera Mar Serna. Està clar que tancades no donaran més rendiment que obertes, sinó que impossibilitaran l’accés a aquesta tipus de formació orientada a les persones amb menys formació social.

Però això no acaba aquí, a l’hora s’està duent una reforma de l’escola d’adults, on es tanquen les escoles públiques d’adults i es re ubiquen en escoles de referència, fet que provoca que un adult es tingui que desplaçar de barri si vol estudiar. A aquest fet, va acompanyat el tancament de les línies de batxillerat nocturn l’any passat, batxillerat utilitzat majoritàriament per gent major d’edat que treballava a l’hora que estudiava.

Parlant del cas concret de Batxillerat ens trobem amb els exemples que han creat més polèmiques, com l’anunci del tancament de línies úniques de Batxillerat diürns, fet que deixarà en un futur a 90 centres sense possibilitat de tenir batxillerat. Aquest anunci però ja ha deixat de ser només un anunci per fer-se realitat amb el tancament de 12 línies de batxillerat a tot Barcelona, deixant a les persones de barris com la Mina, Sant Andreu i el Raval, sense la possibilitat d’estudiar batxillerat al seu barri…. I el problema no acaba aquí, altres centres com el IES Gala Placídia son literalment tancats, o fusionats amb altres centres de la zona, fet que provocarà que tot el personal interí acabi al carrer.

Si ens posem a mirar de més a prop el cas del tancament de Batxillerats, veiem que molts dels instituts estan situats als barris amb situació més propera a la marginalitat, com la Mina, el Raval o Sant Andreu. Per tant veiem una clara penalització cap als barris més pobres, potser no voluntària, però com molt be sabem el nostre conseller d’educació es va especialitzar en Business & Administracion a ESADE, i clarament es mostra que la única lògica que està aplicant és la mercantil, deixant la banda la social i la humana.

Focalitzant al cas de raval, veiem que a l’hora s’està produint una remodelació dels cicles formatiu, que casualment ha provocat la migració de molts cicles cap a “centres de referència”, deixant un altre cop aquest barri sense la possibilitat d’estudiar informàtica en un centre públic al barri.

Marc Global

Si fem un petit resum de les reivindicacions que trobem, podem clarament emmarcar-les en la reducció del pressupost en educació, i la substitució d’aquesta per l’entrada de capital privat. Però aquesta no es l’únic eix d’actuació del govern, ja que el tancament d’escoles taller, escoles dedicades a les persones amb menys possibilitats de formació, el tancament de batxillerats nocturns, especialment dirigits a persones que treballen i estudien, el tancament de línies de batxillerats diürns als barris més propers a la marginalitat, i la remodelació de cicles formatius que deixa les zones més pobres sense accés directe a aquests, porta clarament una línia de marginació social, on s’estan treien els recursos dels que menys tenen per col·locar-los en altres llocs.

Potser el conseller no ha ponderat, que aquestes dinàmiques son les que després construeixen barris marginals, segregació social i empitjoren la vida a la ciutat, i les que provoquen que aquells joves amb menys possibilitats cada dia ho tinguin més difícil per accedir a una educació digne, però potser per a molts l’educació ja es un servei, i no un dret, que és com molts l’hem entès sempre.

Joan Giner Miguélez

Assemblea d’Enginyers de la UAB

Revolta Global – Esquerra Anticapitalista

Maig 2010


[i] Llibre publicat per l’assemblea PDI-PAS de la UAB, durant les mobilitzacións del curs 2008-2009 contra el procés de Bolonya

[ii] Per més informació consultar la web de les universitats p.e: http://www.uab.es/servlet/Satellite/coneix-la-uab/consell-social/funcionament-1201854662631.html

[iii] http://www.csi-csif.es/catalunya/modules/mod_ense/esborrany09.pdf

[iv] http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/16-educacio/143787-les-escoles-taller-hauran-de-tancar-per-falta-de-subvencions-de-treball.html

About these ads

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s