Mà estesa

Mà estesa

Comença el mes de setembre amb la mirada política posada a l’1 d’Octubre. Un 1 d’Octubre que pot ser la següent moció de censura al govern del PP, que pot suposar una ruptura amb el règim del 78 i encaminar-nos a obrir processos constituents. Per aquest motiu, moltes hem defensat que s’ha de participar i fer una crida a la participació des dels espais del canvi, ja que l’esquerra transformadora i anticapitalista ha de ser en tots els procesos que donin la veu a la gent, que mobilitzin i empenyin per superar aquest règim.

Aquests próxims dies a Podem tindrem el debat de com abordar la llei de Referèndum. Crec que, després dels debats on la militància de Podem vam decidir participar l’1-O, és raonable -des de les diferències clares que tenim amb les proposants- que treballem per poder votar a favor de la Llei de Referèndum al Parlament.

I per fer aquest treball són condició necessària els ponts i espais de diàleg. Cal portar la llei al Parlament i obrir període d’esmenes per trobar punts en comú. És una llàstima que al debat entre els partits impulsors ni tant sols es plantegi això, sinó que, fins i tot s’estigui discutint no portar-la al Parlament. Sincerament, no mirar cap a enfora no sembla la millor estratègia per maximitzar les forces, i sembla que algunes forces han perdut la voluntat de sumar. Reflexionem-hi.

Anuncis

La Guàrdia civil, el teatre i la legitimitat

Article publicat a http://www.eldiario.es el 14/07/2017
http://www.eldiario.es/catalunya/opinions/Guardia-Civil-teatro-legitimidad_6_664643545.html

 

Ahir ens trobàvem al mati amb la noticia que la Guardia Civil havia anat al TNC a demanar “tota la documentació sobre l’acte del referèndum el 4 de Juliol”. Realment, cal anar al teatre on es va fer l’espectacle per “demanar tota la documentació” sobre una proposta de llei que és d’àmbit parlamentari? Doncs, clarament no. A no ser, que haguessin anat a veure l’espectacle de Albert Arribas “Actes Obscens”, que tot podria ser ¬_¬ …

Així doncs? Que hi han anat a fer al teatre? Doncs això, teatre. Escenificació d’un compàs més en un ball en silenci. Per desgràcia, una situació que ja esdevé normal en els últims temps. On sembla que la política catalana estigui marcada per passos simbòlics i escenificacions dels governs (tant d’un com de l’altre). I tot això, mentre en la realitat de la privacitat no hi ha cap relació ni cap gest per part de ningú. On ens trobem a un govern de l’estat que ja li va bé ser sord cap a Catalunya, i un govern de la Generalitat maniobrant improvisadament amb un timó.

Davant d’aquest ball, davant d’aquest atzucac, cal un element que trenqui aquest marc. I aquest element, li agradi a qui li agradi, ha de ser la gent. Expressant-se i participant. I no ho serà ni com diuen uns, ni com diuen els altres. Per que la gent hi serà al carrer per molt que el govern de l’estat no ho vulgui. Però tampoc serà la “última frontera” com el govern de la Generalitat explica sinó un pas més en la lluita per la autodeterminació i l’autogovern del Catalunya. Així doncs, parlo de mobilització no vinculant no? resulta que vinculant és un concepte jurídic, que davant d’un qüestionament del marc legal, perd tot o bastant el sentit. Per tant, jo prefereixo parlar de legitimitat.

Llavors, parlem de legitimitat. La legitimitat el 1O pot venir de dos elements. Els procés democràtic i la participació. El primer depèn en gran mesura del govern i de la correlació de forces amb el govern de l’estat. Com més garanties es donin, més legitimitat es mostra. El segon, és la gent, que sortint a votar fa un pas i dona una empenta més perquè les decisions de Catalunya es puguin prendre a Catalunya. Per desgràcia, sembla que el primer element de legitimitat és el que per ara va més mancat. Falten menys 3 mesos no hi ha marc legal, comprar unes urnes sembla el major dels problemes del govern i el propi executiu dona dubtes sobre 1O.  Tot això, va fent flacs favors al 1O.

El segon element de legitimat és la participació. Aquí és on totes som protagonistes/responsables. Entenguem com entenguem l’1O, és important que l’esquerra transformadora d’aquest país treballi per legitimar les mobilitzacions de la gent al carrer. Per això que més enllà de les deficiències en el procés, que son reals i cal denunciar, cal que a l’hora de la veritat, en l’espai on l’esquerra ens hauríem de moure millor, que son els barris, els centres de treball i el teixit social, juguem un paper mobilitzador. Sigui per votar si, no o NUL. Sigui per denunciar les mancances del procés o l’immobilisme del Partit Popular.

Per tot això, deixem de mirar els teatres on actuen els suposats “protagonistes” i  comencem a parlar de legitimat, potser es un concepte on des de el món de l’independentisme, com des de el món no independentista es poden teixir acords, aliances i sinergies des de baix.

Joan Giner Miguelez

Las pistolas eléctricas y los Derechos Humanos no se han encontrado

Joan Giner
Diputado por Catalunya Sí que es Pot y portavoz de la comisión de estudio sobre pistolas eléctricas del Parlament de Catalunya

Las pistolas eléctricas, más comúnmente conocidas como TASER, aplican un alto voltaje durante unos segundos a una persona dejando a ésta totalmente paralizada. En Catalunya todo apunta a que, pese la oposición de las entidades de Derechos Humanos y sociales, del Síndic (defensor del pueblo) y de algunas fuerzas políticas, el Govern va a desplegar este armamento en el cuerpo de Mossos d’Esquadra.

En sede Parlamentaria hemos escuchado a expertos nacionales e internacionales, a funcionarios y a entidades sociales. El primer detalle a subrayar de los debates que hemos presenciado es la diferencia clara de posturas entre aquellas entidades de carácter policial y aquellas entidades de carácter social. Unas a favor, argumentaban sobre operativos policiales concretos, casos excepcionales donde hubiera sido útil usar una pistola eléctrica. Los otros hacían una mirada más ética, sobre el modelo de seguridad, sobre la política securitaria. Si de algo debe servir el Parlamento es para aportar una mirada política a los problemas de la sociedad intentando no hacer norma de la excepción. Una mirada de contexto que nos permita realizar debates profundos, es aquí donde encontramos el primer problema.

Por otro lado, se comparaba el despliegue de estos armamentos con experiencias  internacionales dado que en España no están desplegados. EE.UU. con un contexto de alta violencia y de armamento legal por las calles, mantiene un uso extenso por parte de los cuerpos de seguridad. En los últimos años nos encontramos 200 muertes reportadas y 34 sentencias judiciales, en las que el propio gobierno dice que el 90% de disparos que hacen los agentes no se deberían haber hecho. Es decir, casos donde no hay peligro, donde se usa como recurso fácil o como abuso. El mal llamado efecto “gatillo fácil”.

Mirando a Europa tenemos a Londres, con un contexto de violencia baja/media y sin armamento en las calles, su uso es amplio por la Metropolitana. Desde el despliegue del armamento eléctrico las incidencias han aumentado un 200% anualmente (datos del gobierno). Es decir, la implantación de estas armas ha multiplicado los casos allí donde los policías han hecho uso de este grado de fuerza. Lo cual nos obliga a reabrir el debate en clave social otra vez, entorno al sobre-uso de la fuerza y el mal llamado “gatillo fácil”.

Catalunya es una de las zonas con menos delitos de sangre/violentos de Europa. El Tripartit en 2008 y CIU en el 2012 prohibieron vía reglamento el uso de estas armas. ¿Por qué ahora sí? Vistas las experiencias de despliegue internacional, ¿hacia qué modelo de policía avanzamos? Hacia una de proximidad y mediación o hacia el sobre-uso de la fuerza que a muchos nos recuerda a la pantalla en blanco y negro. Aquí radica la importancia de pensar no sólo en el terreno operativo, sino pensar en el modelo social y en política.

Por último tenemos la parte más preocupante. ¿Son letales? Según su denominación común “non-lethal army”, no. Pero no sólo en EE.UU. hay muertes. En Londres hace unas semanas moría un hombre supuestamente después de una descarga por parte de un agente. Después del revuelo de casos como Esther Quintana o Juan Andrés Benítez, en los que ha sido prácticamente imposible depurar responsabilidades (incluso con sentencias judiciales). ¿Cómo vamos a gestionar la primera muerte por estas armas? ¿Volveremos otra vez a reabrir el debate parlamentario cuando alguien muera?

Las recomendaciones de Naciones Unidas, del Síndic (defensor del pueblo) y de los organismos de DDHH no han sido escuchadas. Éstas recomiendan no usar estas armas en momentos de reclusión, alienación (sea por intoxicación o por patología), con problemas cardiovasculares, o en menores de edad. Las pocas policías municipales que usan estas armas en Catalunya, sin conocimiento del Govern, han reportado pocas decenas de disparos. De éstos una gran mayoría eran contra personas en estado de alineación o fuera de las recomendaciones de NN.UU. Un buen ejemplo de lo que podría pasar (multiplicado por el efecto gatillo fácil) si se desplegasen en todo el territorio.

En definitiva, este semana se ha dicho SÍ a vulnerar las recomendación sobre DDHH; se ha dicho SÍ a alejarnos de una policía de proximidad y mediación de cualquier democracia. Y eso que las fuerzas que hoy componen Junts pel SI (ERC, y CDC), des de la oposición y el gobierno, dijeron NO a ese modelo hace tan solo unos años. Por desgracia no nos despedimos del todo, mucho me temo que pronto volveremos a estar sentados en esa comisión, esta vez, con una desgracia entre manos.

Artículo publicado en Público.es el 09/07/2016

 

 

Fill meu, no et podré pagar la universitat

L’altre dia llegia la carta d’un pare al seu fill que deia <Perdona’m fill meu, per que no et podré pagar la universitat> i avui li he preguntat al Conseller al Ple del Parlament.

El Parlament es l’òrgan sobirà de Catalunya? Sembla que alguns no ho tenen tan clar. JxS incompleix sistemàticament els mandats del parlament. Entre ells la baixada del 30% de matrícules pel curs 2016/2017. Una rebaixa de quasi 900€ per familia l’any vinent.

El Conseller deia que “quan hi hagi disponibilitat pressupostaria”. Doncs els últims anys els pressupostos de les universitats s’incrementen durant l’any en 100 M€ en partides ampliables. 100M€ és molt més del que necessitem per fer aquesta rebaixa, simplemente és qüestió de perquè vols buscar diners.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/carta-lecto-motiva-pregunta-parlament-tasas-universitarias-5236578

 

 

La disidencia com a guspira que pot fer neixer un nou món.

Ahir donàvem veu al Parlament a la Xarxa antirepressió de familiars de detingudes La veu de les víctimes de la repressió a la dissidència. Els pares i mares organitzats en col·lectiu que ens demostren com juntes som més fortes. Pares i mares que sobretot en dies com avui, amb els fets de Gràcia, donen exemple de què necessitem canviar. En moments així, m’alegro de poder ser allà dins per donar aquesta oportunitat a la gent del carrer, fins ara sense veu.

Llàstima que la Direcció de Policia no es quedés per escoltar-los. Prioritats, potser, que demostren que encara queda molt per fer. Ajuda’m a difondre aquesta lluita, que la veu dels fins ara sense veu arribi a cada orella, a cada barri i a tot arreu.

 

Va per tu Mika

Avui dia de la proclamació de la II República m’agradaria tenir un record especial per una lluitadora que em va marcar durant les primeres etapes del meu activisme. Mika Feldman.

Érem a Siguenza, a una formació sobre feminismes de classe, i vàrem aprofitar per fer una ruta històrica per la ciutat, ciutat que va ser defensada per la brigada mòbil del POUM durant la guerra civil durant mesos. Només van escapar 3 vius, de matinada, fent una escala llarguíssima i saltant les parets de la catedral a plena nit. Una d’elles era Mika Feldman, que no només va acabar sent una de les dones amb més alt càrrec militar a la bàndol Republicà, sinó que fou pionera en la pedagogia feminista entre les tropes. Ús imagineu a l’any 36, una tropa fent tallers sobre l’empoderament de les dones, i el masclisme i micromasclismes?

Doncs així fou, son les parts de les revoltes que omplen de colors les ments de la gent, que es capaç de trencar cadenes i evolucionar a passos gegants en molt poc temps. I Mika fou una d’aquestes creadores, potser massa per alguns, donat que fou empresonada per les tropes del bàndol soviètic i alliberada pels companys del POUM i la CNT poc després.

Passa a França la resta de la seva vida, i als noranta, una velleta caminava al seu jardí ple de plantes seguint una rutina emanada de la vellesa. I ningú sospitava, que aquella senyora de més de 90 anys, era una creadora en potencia, una revolucionara de cors i ments, una de les imprescindibles.

Va per tu Mika.

 

5 zascas i un avís.

Les universitats catalanes situades en les “millors”  universitats segons diferents rankings derivats de l’aplicació del Pla Bolonya, amaguen certs aspectes que fan variar aquesta percepció. Aspectes de caràcter social que no són valorats en aquests “rankings”, una pujada entre del 69% i el 210% de les matrícules, un sistema de tarificació social que provoca l’apropament a models més concertats, l’elevat preu dels màsters cada cop més necessaris per acabar les carreres acadèmiques, i la precarietat del personal de la universitat. Us deixo la meva interpel·lació al conseller.