Las pistolas eléctricas y los Derechos Humanos no se han encontrado

Joan Giner
Diputado por Catalunya Sí que es Pot y portavoz de la comisión de estudio sobre pistolas eléctricas del Parlament de Catalunya

Las pistolas eléctricas, más comúnmente conocidas como TASER, aplican un alto voltaje durante unos segundos a una persona dejando a ésta totalmente paralizada. En Catalunya todo apunta a que, pese la oposición de las entidades de Derechos Humanos y sociales, del Síndic (defensor del pueblo) y de algunas fuerzas políticas, el Govern va a desplegar este armamento en el cuerpo de Mossos d’Esquadra.

En sede Parlamentaria hemos escuchado a expertos nacionales e internacionales, a funcionarios y a entidades sociales. El primer detalle a subrayar de los debates que hemos presenciado es la diferencia clara de posturas entre aquellas entidades de carácter policial y aquellas entidades de carácter social. Unas a favor, argumentaban sobre operativos policiales concretos, casos excepcionales donde hubiera sido útil usar una pistola eléctrica. Los otros hacían una mirada más ética, sobre el modelo de seguridad, sobre la política securitaria. Si de algo debe servir el Parlamento es para aportar una mirada política a los problemas de la sociedad intentando no hacer norma de la excepción. Una mirada de contexto que nos permita realizar debates profundos, es aquí donde encontramos el primer problema.

Por otro lado, se comparaba el despliegue de estos armamentos con experiencias  internacionales dado que en España no están desplegados. EE.UU. con un contexto de alta violencia y de armamento legal por las calles, mantiene un uso extenso por parte de los cuerpos de seguridad. En los últimos años nos encontramos 200 muertes reportadas y 34 sentencias judiciales, en las que el propio gobierno dice que el 90% de disparos que hacen los agentes no se deberían haber hecho. Es decir, casos donde no hay peligro, donde se usa como recurso fácil o como abuso. El mal llamado efecto “gatillo fácil”.

Mirando a Europa tenemos a Londres, con un contexto de violencia baja/media y sin armamento en las calles, su uso es amplio por la Metropolitana. Desde el despliegue del armamento eléctrico las incidencias han aumentado un 200% anualmente (datos del gobierno). Es decir, la implantación de estas armas ha multiplicado los casos allí donde los policías han hecho uso de este grado de fuerza. Lo cual nos obliga a reabrir el debate en clave social otra vez, entorno al sobre-uso de la fuerza y el mal llamado “gatillo fácil”.

Catalunya es una de las zonas con menos delitos de sangre/violentos de Europa. El Tripartit en 2008 y CIU en el 2012 prohibieron vía reglamento el uso de estas armas. ¿Por qué ahora sí? Vistas las experiencias de despliegue internacional, ¿hacia qué modelo de policía avanzamos? Hacia una de proximidad y mediación o hacia el sobre-uso de la fuerza que a muchos nos recuerda a la pantalla en blanco y negro. Aquí radica la importancia de pensar no sólo en el terreno operativo, sino pensar en el modelo social y en política.

Por último tenemos la parte más preocupante. ¿Son letales? Según su denominación común “non-lethal army”, no. Pero no sólo en EE.UU. hay muertes. En Londres hace unas semanas moría un hombre supuestamente después de una descarga por parte de un agente. Después del revuelo de casos como Esther Quintana o Juan Andrés Benítez, en los que ha sido prácticamente imposible depurar responsabilidades (incluso con sentencias judiciales). ¿Cómo vamos a gestionar la primera muerte por estas armas? ¿Volveremos otra vez a reabrir el debate parlamentario cuando alguien muera?

Las recomendaciones de Naciones Unidas, del Síndic (defensor del pueblo) y de los organismos de DDHH no han sido escuchadas. Éstas recomiendan no usar estas armas en momentos de reclusión, alienación (sea por intoxicación o por patología), con problemas cardiovasculares, o en menores de edad. Las pocas policías municipales que usan estas armas en Catalunya, sin conocimiento del Govern, han reportado pocas decenas de disparos. De éstos una gran mayoría eran contra personas en estado de alineación o fuera de las recomendaciones de NN.UU. Un buen ejemplo de lo que podría pasar (multiplicado por el efecto gatillo fácil) si se desplegasen en todo el territorio.

En definitiva, este semana se ha dicho SÍ a vulnerar las recomendación sobre DDHH; se ha dicho SÍ a alejarnos de una policía de proximidad y mediación de cualquier democracia. Y eso que las fuerzas que hoy componen Junts pel SI (ERC, y CDC), des de la oposición y el gobierno, dijeron NO a ese modelo hace tan solo unos años. Por desgracia no nos despedimos del todo, mucho me temo que pronto volveremos a estar sentados en esa comisión, esta vez, con una desgracia entre manos.

Artículo publicado en Público.es el 09/07/2016

 

 

Fill meu, no et podré pagar la universitat

L’altre dia llegia la carta d’un pare al seu fill que deia <Perdona’m fill meu, per que no et podré pagar la universitat> i avui li he preguntat al Conseller al Ple del Parlament.

El Parlament es l’òrgan sobirà de Catalunya? Sembla que alguns no ho tenen tan clar. JxS incompleix sistemàticament els mandats del parlament. Entre ells la baixada del 30% de matrícules pel curs 2016/2017. Una rebaixa de quasi 900€ per familia l’any vinent.

El Conseller deia que “quan hi hagi disponibilitat pressupostaria”. Doncs els últims anys els pressupostos de les universitats s’incrementen durant l’any en 100 M€ en partides ampliables. 100M€ és molt més del que necessitem per fer aquesta rebaixa, simplemente és qüestió de perquè vols buscar diners.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/carta-lecto-motiva-pregunta-parlament-tasas-universitarias-5236578

 

 

La disidencia com a guspira que pot fer neixer un nou món.

Ahir donàvem veu al Parlament a la Xarxa antirepressió de familiars de detingudes La veu de les víctimes de la repressió a la dissidència. Els pares i mares organitzats en col·lectiu que ens demostren com juntes som més fortes. Pares i mares que sobretot en dies com avui, amb els fets de Gràcia, donen exemple de què necessitem canviar. En moments així, m’alegro de poder ser allà dins per donar aquesta oportunitat a la gent del carrer, fins ara sense veu.

Llàstima que la Direcció de Policia no es quedés per escoltar-los. Prioritats, potser, que demostren que encara queda molt per fer. Ajuda’m a difondre aquesta lluita, que la veu dels fins ara sense veu arribi a cada orella, a cada barri i a tot arreu.

 

Va per tu Mika

Avui dia de la proclamació de la II República m’agradaria tenir un record especial per una lluitadora que em va marcar durant les primeres etapes del meu activisme. Mika Feldman.

Érem a Siguenza, a una formació sobre feminismes de classe, i vàrem aprofitar per fer una ruta històrica per la ciutat, ciutat que va ser defensada per la brigada mòbil del POUM durant la guerra civil durant mesos. Només van escapar 3 vius, de matinada, fent una escala llarguíssima i saltant les parets de la catedral a plena nit. Una d’elles era Mika Feldman, que no només va acabar sent una de les dones amb més alt càrrec militar a la bàndol Republicà, sinó que fou pionera en la pedagogia feminista entre les tropes. Ús imagineu a l’any 36, una tropa fent tallers sobre l’empoderament de les dones, i el masclisme i micromasclismes?

Doncs així fou, son les parts de les revoltes que omplen de colors les ments de la gent, que es capaç de trencar cadenes i evolucionar a passos gegants en molt poc temps. I Mika fou una d’aquestes creadores, potser massa per alguns, donat que fou empresonada per les tropes del bàndol soviètic i alliberada pels companys del POUM i la CNT poc després.

Passa a França la resta de la seva vida, i als noranta, una velleta caminava al seu jardí ple de plantes seguint una rutina emanada de la vellesa. I ningú sospitava, que aquella senyora de més de 90 anys, era una creadora en potencia, una revolucionara de cors i ments, una de les imprescindibles.

Va per tu Mika.

 

5 zascas i un avís.

Les universitats catalanes situades en les “millors”  universitats segons diferents rankings derivats de l’aplicació del Pla Bolonya, amaguen certs aspectes que fan variar aquesta percepció. Aspectes de caràcter social que no són valorats en aquests “rankings”, una pujada entre del 69% i el 210% de les matrícules, un sistema de tarificació social que provoca l’apropament a models més concertats, l’elevat preu dels màsters cada cop més necessaris per acabar les carreres acadèmiques, i la precarietat del personal de la universitat. Us deixo la meva interpel·lació al conseller.

No en el nostre nom

Dimarts ens llevàvem amb la desastrosa noticia d’un atemptat a l’aeroport de Brussel·les, seguit d’explosions a una parada de metro propera a les institucions europees i com al novembre passat, el conjunt de la població ens veiem colpejades per aquesta noticia. A les primeres declaracions del mitjans es llegia: “s’han escoltat crits en àrab” i molts ens inquietàvem: comença la caça de bruixes. És innegable el caràcter reaccionari del Daesh i s’ha de condemnar sense reserves la barbàrie que està suposant, tal i com va fer el mes de novembre el president de l’Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, Mohamed El Ghaidouni. La barbàrie que ha suposat per a Brussel·les, però també per a Paris fa pocs mesos i sobretot per als propis pobles del Pròxim Orient que dia a dia han de combatre aquesta realitat. Tot plegat, ens hauria de fer reaccionar.

Des de l’aparició del Daesh, degut a la descomposició de les societats d’Iraq i Síria per la guerra, la preocupació pel seu creixement comença a ser cada dia més generalitzada, ocupant tertúlies, articles o programes televisius. Bona part dels estudis assenyalen a persones nascudes a Europa com els actors dels atemptats, així com les que s’uneixen a la jihad i en aquest punt no podem mirar cap a una altra banda. El cert és que els i les expertes no acaben de posar-se d’acord. Hi ha els que assenyalen l’exclusió dels migrants en barris perifèrics empobrits com ferment d’aquesta proliferació, però no explica que joves de classes mitjanes-altes també hi acabin participant i que pot portar, com de fet ha passat, a una major estigmatització d’aquests barris. També s’ ha adduït a una radicalitat per la manca d’expectatives de futur que tenim avui dia les joves abraçant el fonamentalisme, però tampoc sembla convèncer. A més, els serveix tendenciosament a dissuadir qualsevol tipus de demandes radicals per part de les joves que demanem un treball i una vida digna.

Tot i no posar-se d’acord, una cosa és clara, l’islamofòbia sembla la pitjor de les solucions per a combatre l’Estat Islàmic. I llevar-se amb un: “s’han escoltat crits en àrab” dóna un missatge clar sobre tot plegat. Tota persona àrab (eliminant la complexa diversitat que s’engloba sota aquesta paraula) és sospitosa, una amenaça, fent créixer la desconfiança entre les menys, entre les que més tenim a perdre en les seves guerres. Els estats europeus han alimentat sistemàticament l’exclusió de les migrants a casa nostra. Han fet que ens mirem amb recel entre nosaltres, que desconfiem i no construïm lligams solidaris i comunitaris en els nostres barris, centres d’estudi o laborals. Però, no ens podem permetre fer el joc a les organitzacions terroristes per mitjà de la cultura del terror i l’exclusió.

Després dels atemptats a Paris la comunitat islàmica va expressar la seva repulsa amb una campanya clara: no en el nostre nom. Dimecres un nen refugiat a Idomeni ensenyava un cartell que deia “Sorry for brussels”, expressant la solidaritat de les refugiades cap a les víctimes de Brussel·les. I nosaltres? Nosaltres, que som membres d’un dels estats centrals a la Unió Europea, què hi tenim a dir? També hauríem de dir ben clar: no en el nostre nom a les seves guerres.

No en el nostre nom al negoci armamentístic que du a terme opacament l’Estat Espanyol. Segons l’Institut Internacional d’Estudis per la Pau l’Estat està en la sisena posició dins el rànquing mundial d’exportació d’armes, multiplicant des de 2004 en més del 1000% les seves exportacions. D’aquestes, el 16% des les exportacions directes es donen al orient mitjà, concentrat al golf pèrsic. Si el govern espanyol, realment es condol de les víctimes de Brussel·les, que comenci tancant l’aixeta al negoci que té entre mans, trenqui amb les polítiques exteriors iniciades amb Iraq, deixi de finançar conflictes que atempten contra els drets humans.

Però, sobre tot no en el nostre nom a l’Europa fortalesa. Més de 6,5 milions de persones són desplaçades internes i es conten prop de 5 milions de persones refugiades, segons Acnur. Precisament aquesta setmana Acnur ha decidit desmarcarse de l’expulsió de refugiats que porta implícit el tractat entre la Unió Europea i Turquia. Els partits del regim es condolen públicament per uns, però aproven deixar als altres darrera d’una reixa, no hi poden haver víctimes de primera i de segona. Les bombes d’ahir, són les d’avui a Síria de les que fugen els refugiats que són tractats de traidors per l’Estat Islàmic i reben l’expulsió i la xenofòbia de la Unió Europea.

És per això, que fa més falta que mai una Europa en el nostre nom. Una Europa que denuncii qualsevol infracció dels drets humans, per suposat, que no s’enriqueixi de la barbàrie, que recolzi els pobles i les forces democràtiques del Pròxim Orient, que no substitueixi els drets fonamentals per la por i la xenofòbia generalitzada, que derroqui els murs tant del tractat de la UE, com els murs que aixeca entre nosaltres amb la seva islamofòbia a cada barri i cada poble. Contra l’Europa de les elits que aviven la por i l’odi, l’Europa de la gent que construeix lligams de solidaritat i comunitat en base a la riquesa popular.

Joan Giner, diputat de Podem, i Laia Facet, membres de Revolta Global – Esquerra Anticapitalista

Us deixo la meva estrena al faristol del Parlament parlant sobre l’estat de les Universitats a Catalunya. Anys de moviment estudiantil al darrera, que serveixen per dir-li al conseller de torn tot allò que cridarem des de les aules i els carrers aquest últims anys.

Hem aconseguit una veu allà dintre, però això no acaba aquí. Cal garantir que es frena la tendència a encarir la universitat, cal deixar d’entendre aquesta com una escola d’elits i tornar a la idea de la universitat popular per a tothom. Una idea de lloc obert i de culte, un lloc on compartir estigui més valorat que competir.