El primer dia de feina

Dilluns 7:00h del matí, sona el despertador… 4:30h de son, però m’aixeco d’un salt. Ahir va ser un dia llarg i estrany… per una banda unes quantes érem escollides parlamentaries, però per altra la dreta guanyava el govern i la oposició. Arribava a casa tard sense pensar-hi massa… l’endemà tenia feina…

Surto al carrer i vaig cap al metro, sembla un dia normal, res especial. Però avui em passo de la parada habitual creuant Barcelona sencera i veient com el vagó es va omplint i buidant a mesura que travessem la ciutat. «La penúltima parada, Roquetes, em baixo».

Allà m’esperava amb la seva bossa en Toni, que amb un somriure em rebia. Ens saludem, fa temps que no ens veiem. Tots el coneixem pel treball que ha fet els últims anys a la associació 500×20 de Nou Barris, i sincerament, feia temps que volia anar a visitar-lo. Caminem uns metres, i tres dones ens saluden efusivament a un portal. Una sembla més nerviosa. Comencem a xerrar sobre les eleccions, l’estiu que ja s’acaba, la pensió amb la que viuen… i el pis de lloguer social que ha aconseguit al banc, lluitant amb la PAH i que li permet viure amb la seva filla amb una mica de dignitat…

Passa l’estona, i cada cop som més gent davant la porta. En Toni parla amb la dona que semblava nerviosa, jo porto un cafè del bar del costat i l’Albano, que també ha vingut, parla amb el teléfon donant voltes pel carrer. Un home arriba i porta un gos ben macu, es murmureja pel grup «el abogado», el gos, com si ja sabés que fem avui aquí, s’asseu davant la porta resguardant-la. «Avui ningú entra», penso.

photo_2015-10-01_14-16-41

De cop, un home crida alegrement, tots a la porta!!. Y tothom ens posem davant d’aquesta, rodejant el gos que no s’ha mogut ni un centímetre. És la comitiva judicial, venen a signar l’ordre de desnonament de la dona que sembla nerviosa i de la seva filla que ara és a l’escola. Començen els càntics de Si Se Puede. Mentrestant en Toni s’ha apropat a la comitiva i xerren tranquil·lament a la vora del carrer. La comitiva ens mira, i ens remira lleugerament sorpresa.

En Toni arriba al cap d’un minuts… han aplaçat el desnonament un any. Tothom esclata de alegria, es canta i es balla… però a dos carrers una família te data de desallotjament avui mateix, per tant tots cantem, algun inclòs balla, però ho fem caminant.. que avui encara no hem acabat, i la lluita continua.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s