Per una Universitat democràtica: aturem el 3+2

Aquest dijous 3 de Març el moviment estudiantil ha tornat al carrer sota el lema “Mai més una una Universitat sense nosaltres”. Encara que sigui la primera vaga d’estudiants important del curs a Catalunya, es tracta de la tercera vaga contra el conegut com a Decret 3+2, últim regal de l’exministre Wert. La mobilització arriba amb un treball previ: els darrers mesos s’ha dedicat un esforç per escoltar al conjunt de l’estudiantat i fer sentir la seva veu amb l’autoorganització de refèrendums a les universitats públiques catalanes. Milers d’estudiants han fet seva la crida amb una participació de fins a un 40%, davant dels pobres percentatges de les eleccions ordinàries al claustre, juntes o rectorat. Què han dit? Han cridat no al 3+2. Més del 90% dels participants han donat suport a la paralització de la reforma. Sense cap resposta per part dels rectorats ni de la Generalitat.

El 3+2 és un nou pas d’una seqüència que molts coneixem: Informe Bricall, LOU, procès de Bologna, LEC, pujada de taxes del 2011, LOMCE… entre d’altres, és a dir, el procès d’adequació de tot el sistema educatiu, i en especial de la Universitat, a les necessitats del neoliberalisme. És el que s’ha conegut com a Universitat-Empresa, que poc a poc va substituint com a paradigma a la Universitat de masses nascuda als 60 o en el nostre cas en el postfranquisme. Una de les funcions d’aquesta Universitat-Empresa és produir mà d’obra a dos velocitats: fàbrica de precaris i escola d’elits. Aquí és on el Decret fa un gran servei.

Reduir els graus per oferir a la gran massa d’estudiants una formació més superficial i basada en capacitats, per obtenir professionals flexibles i poc qualificats. La mateixa lògica que el pas de les llicenciatures als graus. Imposar dos anys de màster per diferenciar-se en el mercat de treball: màsters amb menys places que els graus i majoritàriament privats (els públics estan reservats quasi únicament a fer carrera acadèmica), amb taxes que doblen i tripliquen fàcilment les dels graus i amb beques que es donen per criteris meritocràtics i no socioeconòmics. Torna el sistema de doble cicle pre-Bologna, però a preu d’or. En definitiva, s’introdueix una barrera de classe social entre una formació universitària bàsica (de la que ja queda exclosa gran part de la societat amb les actuals taxes i manca de beques) i una amb valor afegit per a qui pugui pagar-la. Ja deia l’exministre Wert que el decret perseguia acabar amb la sobrequalificació de la mà d’obra.

De totes maneres, no ens enganyem la formació d’elits per al “saber manar” que deia Ortega i Gasset a Missió de la Universitat s’ha desplaçat a centres privats amb preus encara més desorbitats. El decret, com la proliferació de màsters habilitants per exercir per exemple l’advocacia, persegueix dificultar l’accés a certes professions als estudiants de les classes populars que superin la cursa d’obstacles que suposa la LOMCE a la secundària per arribar a la formació superior. A més de generar un suculent negoci per tots aquests instituts i centres privats vinculats a la Universitat pública on apareixen als patronats sempre els mateixos noms: Abertis, Bancs de Santander, Deloitte, BBVA, Telefónica…

El Decret no estipula que tots els graus siguin de 3 cursos ni molt menys quines disciplines han de ser de 3 i quines de 4. El que podria ser una mesura amb sentit acadèmic deixa la porta oberta a la competició entre Universitats per captar estudiants amb les taxes com una de les principals fonts de finançament i l’especialització en oferir graus més barats o de més qualitat. Estudiants de primera i de segona i Universitats de primera i de segona.

Per aquest motiu, no podem fer una altra cosa que celebrar l’èxit de la vaga i la manifestació que ha aplegat a milers d’estudiants i exigir un canvi radical en la forma d’entendre la universitat pública. No es tracta únicament d’un problema dels estudiants, està profundament relacionat amb el model de societat. Tot i que no podem entrar en profunditat, la lògica de la Universitat-empresa i l’ofegament per la manca de finançament públic també afecta a l’oferta de carreres o les prioritats de recerca. En última instància, les grans corporacions decideixen que és o no necessari estudiar i investigar amb la complicitat i el servilisme de les institucions polítiques i acadèmiques, siguin europees, espanyoles o catalanes.

El seu model és el de l’exclusió i les desigualtats cada cop més grans, el nostre és el dels drets. Si entenem el coneixement com un dret i no com una mercaderia s’ha de fer un esforç com a societat. Un esforç per garantir l’accés i la igualtat de condicions sense biaixos com un pas imprescindible en la democratització de la societat. A més, el seu és un model que s’ha construït d’esquenes a l’estudiantat, al professorat, al personal no docent, és a dir, a tota la gent que dia a dia fa la Universitat.

Estem convençuts que és l’hora d’un canvi, de donar l’esquena als poders financers i construir un model de cara i amb la majoria social. Del cicle de mobilitzacions dels darrers anys va néixer una proposta de la Comunitat educativa, de bressol a Universitat, que apunta en aquesta direcció: la ILP per un nou sistema educatiu a Catalunya. Una proposta sorgida des de baix, amb el suport de 160 entitats i que va recollir amb mitjans artesanals 95.000 signatures. No se’ns acut un millor exemple de procès constituent popular i participatiu.


Per això, considerem que la ILP d’educació és una aportació valuosa, que no es pot esborrar del mapa amb una esmena a la totalitat i que s’ha de poder debatre en seu parlamentària. En un moment com l’actual posa sobre la taula un debat urgent, quin model educatiu volem? Quin model universitari volem? Continuem amb el model de la pujada de taxes del 66%, la pèrdua de drets laborals de professorat i personal d’administració i serveis i les retallades de l’anterior secretari general d’Universitats Antoni Castellà i l’exconseller Mas-Colell?

També ens sorgeix una altra pregunta: quina serà la resposta de la Generalitat al clam per la paralització del 3+2? No és cap secret que Mas-Colell va ser un dels promotors de la reforma i que el darrer curs la Generalitat va mostrar-se favorable en un primer moment a la mesura. Què fem quan s’acabi la moratòria? Permetrem que convisquin graus de 3 i 4 anys en una mateixa disciplina? Quines mesures es prendran per garantir l’accés als màsters (siguin d’un o dos anys)?

Com en tants altres àmbits ens trobem en un moment de transició: el vell model està en crisi, el “nou” que porten imposant-nos dos dècades a nivell internacional és encara més regressiu i excloent i estirant el fil de les resistències es dibuixa un model alternatiu. Dins i fora de les institucions; al Parlament, a les Universitat i instituts i als carrers s’ha de continuar lluitant. Cal lluitar per aturar totes les propostes de la contrareforma neoliberal universitària que queden per fer, per revertir les que ja s’han tirat endavant i per encetar un debat en profunditat sobre com posar la Universitat al servei de les necessitats de les persones i convertir-la en un motor de transformació cap a una societat més justa i democràtica.

Article publicar el 4 de març a Catalunya Plural

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s