No en el nostre nom

Dimarts ens llevàvem amb la desastrosa noticia d’un atemptat a l’aeroport de Brussel·les, seguit d’explosions a una parada de metro propera a les institucions europees i com al novembre passat, el conjunt de la població ens veiem colpejades per aquesta noticia. A les primeres declaracions del mitjans es llegia: “s’han escoltat crits en àrab” i molts ens inquietàvem: comença la caça de bruixes. És innegable el caràcter reaccionari del Daesh i s’ha de condemnar sense reserves la barbàrie que està suposant, tal i com va fer el mes de novembre el president de l’Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, Mohamed El Ghaidouni. La barbàrie que ha suposat per a Brussel·les, però també per a Paris fa pocs mesos i sobretot per als propis pobles del Pròxim Orient que dia a dia han de combatre aquesta realitat. Tot plegat, ens hauria de fer reaccionar.

Des de l’aparició del Daesh, degut a la descomposició de les societats d’Iraq i Síria per la guerra, la preocupació pel seu creixement comença a ser cada dia més generalitzada, ocupant tertúlies, articles o programes televisius. Bona part dels estudis assenyalen a persones nascudes a Europa com els actors dels atemptats, així com les que s’uneixen a la jihad i en aquest punt no podem mirar cap a una altra banda. El cert és que els i les expertes no acaben de posar-se d’acord. Hi ha els que assenyalen l’exclusió dels migrants en barris perifèrics empobrits com ferment d’aquesta proliferació, però no explica que joves de classes mitjanes-altes també hi acabin participant i que pot portar, com de fet ha passat, a una major estigmatització d’aquests barris. També s’ ha adduït a una radicalitat per la manca d’expectatives de futur que tenim avui dia les joves abraçant el fonamentalisme, però tampoc sembla convèncer. A més, els serveix tendenciosament a dissuadir qualsevol tipus de demandes radicals per part de les joves que demanem un treball i una vida digna.

Tot i no posar-se d’acord, una cosa és clara, l’islamofòbia sembla la pitjor de les solucions per a combatre l’Estat Islàmic. I llevar-se amb un: “s’han escoltat crits en àrab” dóna un missatge clar sobre tot plegat. Tota persona àrab (eliminant la complexa diversitat que s’engloba sota aquesta paraula) és sospitosa, una amenaça, fent créixer la desconfiança entre les menys, entre les que més tenim a perdre en les seves guerres. Els estats europeus han alimentat sistemàticament l’exclusió de les migrants a casa nostra. Han fet que ens mirem amb recel entre nosaltres, que desconfiem i no construïm lligams solidaris i comunitaris en els nostres barris, centres d’estudi o laborals. Però, no ens podem permetre fer el joc a les organitzacions terroristes per mitjà de la cultura del terror i l’exclusió.

Després dels atemptats a Paris la comunitat islàmica va expressar la seva repulsa amb una campanya clara: no en el nostre nom. Dimecres un nen refugiat a Idomeni ensenyava un cartell que deia “Sorry for brussels”, expressant la solidaritat de les refugiades cap a les víctimes de Brussel·les. I nosaltres? Nosaltres, que som membres d’un dels estats centrals a la Unió Europea, què hi tenim a dir? També hauríem de dir ben clar: no en el nostre nom a les seves guerres.

No en el nostre nom al negoci armamentístic que du a terme opacament l’Estat Espanyol. Segons l’Institut Internacional d’Estudis per la Pau l’Estat està en la sisena posició dins el rànquing mundial d’exportació d’armes, multiplicant des de 2004 en més del 1000% les seves exportacions. D’aquestes, el 16% des les exportacions directes es donen al orient mitjà, concentrat al golf pèrsic. Si el govern espanyol, realment es condol de les víctimes de Brussel·les, que comenci tancant l’aixeta al negoci que té entre mans, trenqui amb les polítiques exteriors iniciades amb Iraq, deixi de finançar conflictes que atempten contra els drets humans.

Però, sobre tot no en el nostre nom a l’Europa fortalesa. Més de 6,5 milions de persones són desplaçades internes i es conten prop de 5 milions de persones refugiades, segons Acnur. Precisament aquesta setmana Acnur ha decidit desmarcarse de l’expulsió de refugiats que porta implícit el tractat entre la Unió Europea i Turquia. Els partits del regim es condolen públicament per uns, però aproven deixar als altres darrera d’una reixa, no hi poden haver víctimes de primera i de segona. Les bombes d’ahir, són les d’avui a Síria de les que fugen els refugiats que són tractats de traidors per l’Estat Islàmic i reben l’expulsió i la xenofòbia de la Unió Europea.

És per això, que fa més falta que mai una Europa en el nostre nom. Una Europa que denuncii qualsevol infracció dels drets humans, per suposat, que no s’enriqueixi de la barbàrie, que recolzi els pobles i les forces democràtiques del Pròxim Orient, que no substitueixi els drets fonamentals per la por i la xenofòbia generalitzada, que derroqui els murs tant del tractat de la UE, com els murs que aixeca entre nosaltres amb la seva islamofòbia a cada barri i cada poble. Contra l’Europa de les elits que aviven la por i l’odi, l’Europa de la gent que construeix lligams de solidaritat i comunitat en base a la riquesa popular.

Joan Giner, diputat de Podem, i Laia Facet, membres de Revolta Global – Esquerra Anticapitalista

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s