Va per tu Mika

Avui dia de la proclamació de la II República m’agradaria tenir un record especial per una lluitadora que em va marcar durant les primeres etapes del meu activisme. Mika Feldman.

Érem a Siguenza, a una formació sobre feminismes de classe, i vàrem aprofitar per fer una ruta històrica per la ciutat, ciutat que va ser defensada per la brigada mòbil del POUM durant la guerra civil durant mesos. Només van escapar 3 vius, de matinada, fent una escala llarguíssima i saltant les parets de la catedral a plena nit. Una d’elles era Mika Feldman, que no només va acabar sent una de les dones amb més alt càrrec militar a la bàndol Republicà, sinó que fou pionera en la pedagogia feminista entre les tropes. Ús imagineu a l’any 36, una tropa fent tallers sobre l’empoderament de les dones, i el masclisme i micromasclismes?

Doncs així fou, son les parts de les revoltes que omplen de colors les ments de la gent, que es capaç de trencar cadenes i evolucionar a passos gegants en molt poc temps. I Mika fou una d’aquestes creadores, potser massa per alguns, donat que fou empresonada per les tropes del bàndol soviètic i alliberada pels companys del POUM i la CNT poc després.

Passa a França la resta de la seva vida, i als noranta, una velleta caminava al seu jardí ple de plantes seguint una rutina emanada de la vellesa. I ningú sospitava, que aquella senyora de més de 90 anys, era una creadora en potencia, una revolucionara de cors i ments, una de les imprescindibles.

Va per tu Mika.

 

Anuncis

5 zascas i un avís.

Les universitats catalanes situades en les “millors”  universitats segons diferents rankings derivats de l’aplicació del Pla Bolonya, amaguen certs aspectes que fan variar aquesta percepció. Aspectes de caràcter social que no són valorats en aquests “rankings”, una pujada entre del 69% i el 210% de les matrícules, un sistema de tarificació social que provoca l’apropament a models més concertats, l’elevat preu dels màsters cada cop més necessaris per acabar les carreres acadèmiques, i la precarietat del personal de la universitat. Us deixo la meva interpel·lació al conseller.

No en el nostre nom

Dimarts ens llevàvem amb la desastrosa noticia d’un atemptat a l’aeroport de Brussel·les, seguit d’explosions a una parada de metro propera a les institucions europees i com al novembre passat, el conjunt de la població ens veiem colpejades per aquesta noticia. A les primeres declaracions del mitjans es llegia: “s’han escoltat crits en àrab” i molts ens inquietàvem: comença la caça de bruixes. És innegable el caràcter reaccionari del Daesh i s’ha de condemnar sense reserves la barbàrie que està suposant, tal i com va fer el mes de novembre el president de l’Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, Mohamed El Ghaidouni. La barbàrie que ha suposat per a Brussel·les, però també per a Paris fa pocs mesos i sobretot per als propis pobles del Pròxim Orient que dia a dia han de combatre aquesta realitat. Tot plegat, ens hauria de fer reaccionar.

Des de l’aparició del Daesh, degut a la descomposició de les societats d’Iraq i Síria per la guerra, la preocupació pel seu creixement comença a ser cada dia més generalitzada, ocupant tertúlies, articles o programes televisius. Bona part dels estudis assenyalen a persones nascudes a Europa com els actors dels atemptats, així com les que s’uneixen a la jihad i en aquest punt no podem mirar cap a una altra banda. El cert és que els i les expertes no acaben de posar-se d’acord. Hi ha els que assenyalen l’exclusió dels migrants en barris perifèrics empobrits com ferment d’aquesta proliferació, però no explica que joves de classes mitjanes-altes també hi acabin participant i que pot portar, com de fet ha passat, a una major estigmatització d’aquests barris. També s’ ha adduït a una radicalitat per la manca d’expectatives de futur que tenim avui dia les joves abraçant el fonamentalisme, però tampoc sembla convèncer. A més, els serveix tendenciosament a dissuadir qualsevol tipus de demandes radicals per part de les joves que demanem un treball i una vida digna.

Tot i no posar-se d’acord, una cosa és clara, l’islamofòbia sembla la pitjor de les solucions per a combatre l’Estat Islàmic. I llevar-se amb un: “s’han escoltat crits en àrab” dóna un missatge clar sobre tot plegat. Tota persona àrab (eliminant la complexa diversitat que s’engloba sota aquesta paraula) és sospitosa, una amenaça, fent créixer la desconfiança entre les menys, entre les que més tenim a perdre en les seves guerres. Els estats europeus han alimentat sistemàticament l’exclusió de les migrants a casa nostra. Han fet que ens mirem amb recel entre nosaltres, que desconfiem i no construïm lligams solidaris i comunitaris en els nostres barris, centres d’estudi o laborals. Però, no ens podem permetre fer el joc a les organitzacions terroristes per mitjà de la cultura del terror i l’exclusió.

Després dels atemptats a Paris la comunitat islàmica va expressar la seva repulsa amb una campanya clara: no en el nostre nom. Dimecres un nen refugiat a Idomeni ensenyava un cartell que deia “Sorry for brussels”, expressant la solidaritat de les refugiades cap a les víctimes de Brussel·les. I nosaltres? Nosaltres, que som membres d’un dels estats centrals a la Unió Europea, què hi tenim a dir? També hauríem de dir ben clar: no en el nostre nom a les seves guerres.

No en el nostre nom al negoci armamentístic que du a terme opacament l’Estat Espanyol. Segons l’Institut Internacional d’Estudis per la Pau l’Estat està en la sisena posició dins el rànquing mundial d’exportació d’armes, multiplicant des de 2004 en més del 1000% les seves exportacions. D’aquestes, el 16% des les exportacions directes es donen al orient mitjà, concentrat al golf pèrsic. Si el govern espanyol, realment es condol de les víctimes de Brussel·les, que comenci tancant l’aixeta al negoci que té entre mans, trenqui amb les polítiques exteriors iniciades amb Iraq, deixi de finançar conflictes que atempten contra els drets humans.

Però, sobre tot no en el nostre nom a l’Europa fortalesa. Més de 6,5 milions de persones són desplaçades internes i es conten prop de 5 milions de persones refugiades, segons Acnur. Precisament aquesta setmana Acnur ha decidit desmarcarse de l’expulsió de refugiats que porta implícit el tractat entre la Unió Europea i Turquia. Els partits del regim es condolen públicament per uns, però aproven deixar als altres darrera d’una reixa, no hi poden haver víctimes de primera i de segona. Les bombes d’ahir, són les d’avui a Síria de les que fugen els refugiats que són tractats de traidors per l’Estat Islàmic i reben l’expulsió i la xenofòbia de la Unió Europea.

És per això, que fa més falta que mai una Europa en el nostre nom. Una Europa que denuncii qualsevol infracció dels drets humans, per suposat, que no s’enriqueixi de la barbàrie, que recolzi els pobles i les forces democràtiques del Pròxim Orient, que no substitueixi els drets fonamentals per la por i la xenofòbia generalitzada, que derroqui els murs tant del tractat de la UE, com els murs que aixeca entre nosaltres amb la seva islamofòbia a cada barri i cada poble. Contra l’Europa de les elits que aviven la por i l’odi, l’Europa de la gent que construeix lligams de solidaritat i comunitat en base a la riquesa popular.

Joan Giner, diputat de Podem, i Laia Facet, membres de Revolta Global – Esquerra Anticapitalista

Us deixo la meva estrena al faristol del Parlament parlant sobre l’estat de les Universitats a Catalunya. Anys de moviment estudiantil al darrera, que serveixen per dir-li al conseller de torn tot allò que cridarem des de les aules i els carrers aquest últims anys.

Hem aconseguit una veu allà dintre, però això no acaba aquí. Cal garantir que es frena la tendència a encarir la universitat, cal deixar d’entendre aquesta com una escola d’elits i tornar a la idea de la universitat popular per a tothom. Una idea de lloc obert i de culte, un lloc on compartir estigui més valorat que competir.

 

Per una Universitat democràtica: aturem el 3+2

Aquest dijous 3 de Març el moviment estudiantil ha tornat al carrer sota el lema “Mai més una una Universitat sense nosaltres”. Encara que sigui la primera vaga d’estudiants important del curs a Catalunya, es tracta de la tercera vaga contra el conegut com a Decret 3+2, últim regal de l’exministre Wert. La mobilització arriba amb un treball previ: els darrers mesos s’ha dedicat un esforç per escoltar al conjunt de l’estudiantat i fer sentir la seva veu amb l’autoorganització de refèrendums a les universitats públiques catalanes. Milers d’estudiants han fet seva la crida amb una participació de fins a un 40%, davant dels pobres percentatges de les eleccions ordinàries al claustre, juntes o rectorat. Què han dit? Han cridat no al 3+2. Més del 90% dels participants han donat suport a la paralització de la reforma. Sense cap resposta per part dels rectorats ni de la Generalitat.

El 3+2 és un nou pas d’una seqüència que molts coneixem: Informe Bricall, LOU, procès de Bologna, LEC, pujada de taxes del 2011, LOMCE… entre d’altres, és a dir, el procès d’adequació de tot el sistema educatiu, i en especial de la Universitat, a les necessitats del neoliberalisme. És el que s’ha conegut com a Universitat-Empresa, que poc a poc va substituint com a paradigma a la Universitat de masses nascuda als 60 o en el nostre cas en el postfranquisme. Una de les funcions d’aquesta Universitat-Empresa és produir mà d’obra a dos velocitats: fàbrica de precaris i escola d’elits. Aquí és on el Decret fa un gran servei.

Reduir els graus per oferir a la gran massa d’estudiants una formació més superficial i basada en capacitats, per obtenir professionals flexibles i poc qualificats. La mateixa lògica que el pas de les llicenciatures als graus. Imposar dos anys de màster per diferenciar-se en el mercat de treball: màsters amb menys places que els graus i majoritàriament privats (els públics estan reservats quasi únicament a fer carrera acadèmica), amb taxes que doblen i tripliquen fàcilment les dels graus i amb beques que es donen per criteris meritocràtics i no socioeconòmics. Torna el sistema de doble cicle pre-Bologna, però a preu d’or. En definitiva, s’introdueix una barrera de classe social entre una formació universitària bàsica (de la que ja queda exclosa gran part de la societat amb les actuals taxes i manca de beques) i una amb valor afegit per a qui pugui pagar-la. Ja deia l’exministre Wert que el decret perseguia acabar amb la sobrequalificació de la mà d’obra.

De totes maneres, no ens enganyem la formació d’elits per al “saber manar” que deia Ortega i Gasset a Missió de la Universitat s’ha desplaçat a centres privats amb preus encara més desorbitats. El decret, com la proliferació de màsters habilitants per exercir per exemple l’advocacia, persegueix dificultar l’accés a certes professions als estudiants de les classes populars que superin la cursa d’obstacles que suposa la LOMCE a la secundària per arribar a la formació superior. A més de generar un suculent negoci per tots aquests instituts i centres privats vinculats a la Universitat pública on apareixen als patronats sempre els mateixos noms: Abertis, Bancs de Santander, Deloitte, BBVA, Telefónica…

El Decret no estipula que tots els graus siguin de 3 cursos ni molt menys quines disciplines han de ser de 3 i quines de 4. El que podria ser una mesura amb sentit acadèmic deixa la porta oberta a la competició entre Universitats per captar estudiants amb les taxes com una de les principals fonts de finançament i l’especialització en oferir graus més barats o de més qualitat. Estudiants de primera i de segona i Universitats de primera i de segona.

Per aquest motiu, no podem fer una altra cosa que celebrar l’èxit de la vaga i la manifestació que ha aplegat a milers d’estudiants i exigir un canvi radical en la forma d’entendre la universitat pública. No es tracta únicament d’un problema dels estudiants, està profundament relacionat amb el model de societat. Tot i que no podem entrar en profunditat, la lògica de la Universitat-empresa i l’ofegament per la manca de finançament públic també afecta a l’oferta de carreres o les prioritats de recerca. En última instància, les grans corporacions decideixen que és o no necessari estudiar i investigar amb la complicitat i el servilisme de les institucions polítiques i acadèmiques, siguin europees, espanyoles o catalanes.

El seu model és el de l’exclusió i les desigualtats cada cop més grans, el nostre és el dels drets. Si entenem el coneixement com un dret i no com una mercaderia s’ha de fer un esforç com a societat. Un esforç per garantir l’accés i la igualtat de condicions sense biaixos com un pas imprescindible en la democratització de la societat. A més, el seu és un model que s’ha construït d’esquenes a l’estudiantat, al professorat, al personal no docent, és a dir, a tota la gent que dia a dia fa la Universitat.

Estem convençuts que és l’hora d’un canvi, de donar l’esquena als poders financers i construir un model de cara i amb la majoria social. Del cicle de mobilitzacions dels darrers anys va néixer una proposta de la Comunitat educativa, de bressol a Universitat, que apunta en aquesta direcció: la ILP per un nou sistema educatiu a Catalunya. Una proposta sorgida des de baix, amb el suport de 160 entitats i que va recollir amb mitjans artesanals 95.000 signatures. No se’ns acut un millor exemple de procès constituent popular i participatiu.


Per això, considerem que la ILP d’educació és una aportació valuosa, que no es pot esborrar del mapa amb una esmena a la totalitat i que s’ha de poder debatre en seu parlamentària. En un moment com l’actual posa sobre la taula un debat urgent, quin model educatiu volem? Quin model universitari volem? Continuem amb el model de la pujada de taxes del 66%, la pèrdua de drets laborals de professorat i personal d’administració i serveis i les retallades de l’anterior secretari general d’Universitats Antoni Castellà i l’exconseller Mas-Colell?

També ens sorgeix una altra pregunta: quina serà la resposta de la Generalitat al clam per la paralització del 3+2? No és cap secret que Mas-Colell va ser un dels promotors de la reforma i que el darrer curs la Generalitat va mostrar-se favorable en un primer moment a la mesura. Què fem quan s’acabi la moratòria? Permetrem que convisquin graus de 3 i 4 anys en una mateixa disciplina? Quines mesures es prendran per garantir l’accés als màsters (siguin d’un o dos anys)?

Com en tants altres àmbits ens trobem en un moment de transició: el vell model està en crisi, el “nou” que porten imposant-nos dos dècades a nivell internacional és encara més regressiu i excloent i estirant el fil de les resistències es dibuixa un model alternatiu. Dins i fora de les institucions; al Parlament, a les Universitat i instituts i als carrers s’ha de continuar lluitant. Cal lluitar per aturar totes les propostes de la contrareforma neoliberal universitària que queden per fer, per revertir les que ja s’han tirat endavant i per encetar un debat en profunditat sobre com posar la Universitat al servei de les necessitats de les persones i convertir-la en un motor de transformació cap a una societat més justa i democràtica.

Article publicar el 4 de març a Catalunya Plural