No en el nostre nom

Dimarts ens llevàvem amb la desastrosa noticia d’un atemptat a l’aeroport de Brussel·les, seguit d’explosions a una parada de metro propera a les institucions europees i com al novembre passat, el conjunt de la població ens veiem colpejades per aquesta noticia. A les primeres declaracions del mitjans es llegia: “s’han escoltat crits en àrab” i molts ens inquietàvem: comença la caça de bruixes. És innegable el caràcter reaccionari del Daesh i s’ha de condemnar sense reserves la barbàrie que està suposant, tal i com va fer el mes de novembre el president de l’Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, Mohamed El Ghaidouni. La barbàrie que ha suposat per a Brussel·les, però també per a Paris fa pocs mesos i sobretot per als propis pobles del Pròxim Orient que dia a dia han de combatre aquesta realitat. Tot plegat, ens hauria de fer reaccionar.

Des de l’aparició del Daesh, degut a la descomposició de les societats d’Iraq i Síria per la guerra, la preocupació pel seu creixement comença a ser cada dia més generalitzada, ocupant tertúlies, articles o programes televisius. Bona part dels estudis assenyalen a persones nascudes a Europa com els actors dels atemptats, així com les que s’uneixen a la jihad i en aquest punt no podem mirar cap a una altra banda. El cert és que els i les expertes no acaben de posar-se d’acord. Hi ha els que assenyalen l’exclusió dels migrants en barris perifèrics empobrits com ferment d’aquesta proliferació, però no explica que joves de classes mitjanes-altes també hi acabin participant i que pot portar, com de fet ha passat, a una major estigmatització d’aquests barris. També s’ ha adduït a una radicalitat per la manca d’expectatives de futur que tenim avui dia les joves abraçant el fonamentalisme, però tampoc sembla convèncer. A més, els serveix tendenciosament a dissuadir qualsevol tipus de demandes radicals per part de les joves que demanem un treball i una vida digna.

Tot i no posar-se d’acord, una cosa és clara, l’islamofòbia sembla la pitjor de les solucions per a combatre l’Estat Islàmic. I llevar-se amb un: “s’han escoltat crits en àrab” dóna un missatge clar sobre tot plegat. Tota persona àrab (eliminant la complexa diversitat que s’engloba sota aquesta paraula) és sospitosa, una amenaça, fent créixer la desconfiança entre les menys, entre les que més tenim a perdre en les seves guerres. Els estats europeus han alimentat sistemàticament l’exclusió de les migrants a casa nostra. Han fet que ens mirem amb recel entre nosaltres, que desconfiem i no construïm lligams solidaris i comunitaris en els nostres barris, centres d’estudi o laborals. Però, no ens podem permetre fer el joc a les organitzacions terroristes per mitjà de la cultura del terror i l’exclusió.

Després dels atemptats a Paris la comunitat islàmica va expressar la seva repulsa amb una campanya clara: no en el nostre nom. Dimecres un nen refugiat a Idomeni ensenyava un cartell que deia “Sorry for brussels”, expressant la solidaritat de les refugiades cap a les víctimes de Brussel·les. I nosaltres? Nosaltres, que som membres d’un dels estats centrals a la Unió Europea, què hi tenim a dir? També hauríem de dir ben clar: no en el nostre nom a les seves guerres.

No en el nostre nom al negoci armamentístic que du a terme opacament l’Estat Espanyol. Segons l’Institut Internacional d’Estudis per la Pau l’Estat està en la sisena posició dins el rànquing mundial d’exportació d’armes, multiplicant des de 2004 en més del 1000% les seves exportacions. D’aquestes, el 16% des les exportacions directes es donen al orient mitjà, concentrat al golf pèrsic. Si el govern espanyol, realment es condol de les víctimes de Brussel·les, que comenci tancant l’aixeta al negoci que té entre mans, trenqui amb les polítiques exteriors iniciades amb Iraq, deixi de finançar conflictes que atempten contra els drets humans.

Però, sobre tot no en el nostre nom a l’Europa fortalesa. Més de 6,5 milions de persones són desplaçades internes i es conten prop de 5 milions de persones refugiades, segons Acnur. Precisament aquesta setmana Acnur ha decidit desmarcarse de l’expulsió de refugiats que porta implícit el tractat entre la Unió Europea i Turquia. Els partits del regim es condolen públicament per uns, però aproven deixar als altres darrera d’una reixa, no hi poden haver víctimes de primera i de segona. Les bombes d’ahir, són les d’avui a Síria de les que fugen els refugiats que són tractats de traidors per l’Estat Islàmic i reben l’expulsió i la xenofòbia de la Unió Europea.

És per això, que fa més falta que mai una Europa en el nostre nom. Una Europa que denuncii qualsevol infracció dels drets humans, per suposat, que no s’enriqueixi de la barbàrie, que recolzi els pobles i les forces democràtiques del Pròxim Orient, que no substitueixi els drets fonamentals per la por i la xenofòbia generalitzada, que derroqui els murs tant del tractat de la UE, com els murs que aixeca entre nosaltres amb la seva islamofòbia a cada barri i cada poble. Contra l’Europa de les elits que aviven la por i l’odi, l’Europa de la gent que construeix lligams de solidaritat i comunitat en base a la riquesa popular.

Joan Giner, diputat de Podem, i Laia Facet, membres de Revolta Global – Esquerra Anticapitalista

Anuncis

Us deixo la meva estrena al faristol del Parlament parlant sobre l’estat de les Universitats a Catalunya. Anys de moviment estudiantil al darrera, que serveixen per dir-li al conseller de torn tot allò que cridarem des de les aules i els carrers aquest últims anys.

Hem aconseguit una veu allà dintre, però això no acaba aquí. Cal garantir que es frena la tendència a encarir la universitat, cal deixar d’entendre aquesta com una escola d’elits i tornar a la idea de la universitat popular per a tothom. Una idea de lloc obert i de culte, un lloc on compartir estigui més valorat que competir.

 

Per una Universitat democràtica: aturem el 3+2

Aquest dijous 3 de Març el moviment estudiantil ha tornat al carrer sota el lema “Mai més una una Universitat sense nosaltres”. Encara que sigui la primera vaga d’estudiants important del curs a Catalunya, es tracta de la tercera vaga contra el conegut com a Decret 3+2, últim regal de l’exministre Wert. La mobilització arriba amb un treball previ: els darrers mesos s’ha dedicat un esforç per escoltar al conjunt de l’estudiantat i fer sentir la seva veu amb l’autoorganització de refèrendums a les universitats públiques catalanes. Milers d’estudiants han fet seva la crida amb una participació de fins a un 40%, davant dels pobres percentatges de les eleccions ordinàries al claustre, juntes o rectorat. Què han dit? Han cridat no al 3+2. Més del 90% dels participants han donat suport a la paralització de la reforma. Sense cap resposta per part dels rectorats ni de la Generalitat.

El 3+2 és un nou pas d’una seqüència que molts coneixem: Informe Bricall, LOU, procès de Bologna, LEC, pujada de taxes del 2011, LOMCE… entre d’altres, és a dir, el procès d’adequació de tot el sistema educatiu, i en especial de la Universitat, a les necessitats del neoliberalisme. És el que s’ha conegut com a Universitat-Empresa, que poc a poc va substituint com a paradigma a la Universitat de masses nascuda als 60 o en el nostre cas en el postfranquisme. Una de les funcions d’aquesta Universitat-Empresa és produir mà d’obra a dos velocitats: fàbrica de precaris i escola d’elits. Aquí és on el Decret fa un gran servei.

Reduir els graus per oferir a la gran massa d’estudiants una formació més superficial i basada en capacitats, per obtenir professionals flexibles i poc qualificats. La mateixa lògica que el pas de les llicenciatures als graus. Imposar dos anys de màster per diferenciar-se en el mercat de treball: màsters amb menys places que els graus i majoritàriament privats (els públics estan reservats quasi únicament a fer carrera acadèmica), amb taxes que doblen i tripliquen fàcilment les dels graus i amb beques que es donen per criteris meritocràtics i no socioeconòmics. Torna el sistema de doble cicle pre-Bologna, però a preu d’or. En definitiva, s’introdueix una barrera de classe social entre una formació universitària bàsica (de la que ja queda exclosa gran part de la societat amb les actuals taxes i manca de beques) i una amb valor afegit per a qui pugui pagar-la. Ja deia l’exministre Wert que el decret perseguia acabar amb la sobrequalificació de la mà d’obra.

De totes maneres, no ens enganyem la formació d’elits per al “saber manar” que deia Ortega i Gasset a Missió de la Universitat s’ha desplaçat a centres privats amb preus encara més desorbitats. El decret, com la proliferació de màsters habilitants per exercir per exemple l’advocacia, persegueix dificultar l’accés a certes professions als estudiants de les classes populars que superin la cursa d’obstacles que suposa la LOMCE a la secundària per arribar a la formació superior. A més de generar un suculent negoci per tots aquests instituts i centres privats vinculats a la Universitat pública on apareixen als patronats sempre els mateixos noms: Abertis, Bancs de Santander, Deloitte, BBVA, Telefónica…

El Decret no estipula que tots els graus siguin de 3 cursos ni molt menys quines disciplines han de ser de 3 i quines de 4. El que podria ser una mesura amb sentit acadèmic deixa la porta oberta a la competició entre Universitats per captar estudiants amb les taxes com una de les principals fonts de finançament i l’especialització en oferir graus més barats o de més qualitat. Estudiants de primera i de segona i Universitats de primera i de segona.

Per aquest motiu, no podem fer una altra cosa que celebrar l’èxit de la vaga i la manifestació que ha aplegat a milers d’estudiants i exigir un canvi radical en la forma d’entendre la universitat pública. No es tracta únicament d’un problema dels estudiants, està profundament relacionat amb el model de societat. Tot i que no podem entrar en profunditat, la lògica de la Universitat-empresa i l’ofegament per la manca de finançament públic també afecta a l’oferta de carreres o les prioritats de recerca. En última instància, les grans corporacions decideixen que és o no necessari estudiar i investigar amb la complicitat i el servilisme de les institucions polítiques i acadèmiques, siguin europees, espanyoles o catalanes.

El seu model és el de l’exclusió i les desigualtats cada cop més grans, el nostre és el dels drets. Si entenem el coneixement com un dret i no com una mercaderia s’ha de fer un esforç com a societat. Un esforç per garantir l’accés i la igualtat de condicions sense biaixos com un pas imprescindible en la democratització de la societat. A més, el seu és un model que s’ha construït d’esquenes a l’estudiantat, al professorat, al personal no docent, és a dir, a tota la gent que dia a dia fa la Universitat.

Estem convençuts que és l’hora d’un canvi, de donar l’esquena als poders financers i construir un model de cara i amb la majoria social. Del cicle de mobilitzacions dels darrers anys va néixer una proposta de la Comunitat educativa, de bressol a Universitat, que apunta en aquesta direcció: la ILP per un nou sistema educatiu a Catalunya. Una proposta sorgida des de baix, amb el suport de 160 entitats i que va recollir amb mitjans artesanals 95.000 signatures. No se’ns acut un millor exemple de procès constituent popular i participatiu.


Per això, considerem que la ILP d’educació és una aportació valuosa, que no es pot esborrar del mapa amb una esmena a la totalitat i que s’ha de poder debatre en seu parlamentària. En un moment com l’actual posa sobre la taula un debat urgent, quin model educatiu volem? Quin model universitari volem? Continuem amb el model de la pujada de taxes del 66%, la pèrdua de drets laborals de professorat i personal d’administració i serveis i les retallades de l’anterior secretari general d’Universitats Antoni Castellà i l’exconseller Mas-Colell?

També ens sorgeix una altra pregunta: quina serà la resposta de la Generalitat al clam per la paralització del 3+2? No és cap secret que Mas-Colell va ser un dels promotors de la reforma i que el darrer curs la Generalitat va mostrar-se favorable en un primer moment a la mesura. Què fem quan s’acabi la moratòria? Permetrem que convisquin graus de 3 i 4 anys en una mateixa disciplina? Quines mesures es prendran per garantir l’accés als màsters (siguin d’un o dos anys)?

Com en tants altres àmbits ens trobem en un moment de transició: el vell model està en crisi, el “nou” que porten imposant-nos dos dècades a nivell internacional és encara més regressiu i excloent i estirant el fil de les resistències es dibuixa un model alternatiu. Dins i fora de les institucions; al Parlament, a les Universitat i instituts i als carrers s’ha de continuar lluitant. Cal lluitar per aturar totes les propostes de la contrareforma neoliberal universitària que queden per fer, per revertir les que ja s’han tirat endavant i per encetar un debat en profunditat sobre com posar la Universitat al servei de les necessitats de les persones i convertir-la en un motor de transformació cap a una societat més justa i democràtica.

Article publicar el 4 de març a Catalunya Plural

Els monstres, la solidaritat i les persones.

Acabo de veure les imatges que ens arriben aquests dies dels atemptats de París. Realment esfereïdores, la mostra d’una barbàrie que molta gent no veu fins que li toca a la vora, fins que, com cada cop que hi ha situacions límits, els monstres de la nostra pròpia societat es deixen veure.

Hem vist com gent aprofitava el que estava passant a França per fer proselitisme racista, xenòfob i islamòfob. Posant al mateix sac a tota la comunitat de l’islam per uns fets d’uns bàrbars. És com si algú hagués ficat al mateix sac a tots els cristians per la matança a Noruega del 2011, exactament una barbaritat. I aquest és un dels monstres que ara recorre Europa, un monstre que a molts països, en especial França, té nom propi i de partit polític (FN), i que per desgràcia, aquests fets tan macabres els beneficien en la seva carrera electoral.

Hem vist també com el monstre de la guerra sortia a passejar. El famós proverbi de “ojo por ojo” es feia realitat amb el bombardeig d’una ciutat a Síria per part d’avions francesos. Encara moltes recordem aquell clam dient “No a la Guerra” de la passada dècada, i ara, estem veient com el monstre de la guerra surt de la maneta d’alguns presidents i governs que ens han ficat en aquesta espiral de violència

Però contra els monstres que apareixen, sempre hi ha persones que els combaten. Aquelles persones que ahir van fer trending tòpic el hashtag #YoTeAcompaño. Una campanya on la gent s’oferia a acompanyar pel carrer als musulmans que tinguessin por a ser agredits pel racisme i la xenofòbia. Un exemple, de com una societat és capaç d’organitzar-se, protegir-se i integrar-se, un exemple de com l’amor, és el valor més gran d’un revolucionari.

I de persones no en falten i avui les he vist a Palestina. Allà aquest tipus de coses passen contínuament amb la diferència que, quan exploten bombes, no poden fugir, perquè es troben una reixa. Allà saben que el dolor i l’horror que significa viure amenaçats, tot i saber, quCT2l1kzXAAAyNPc.jpg largee molts dels governs europeus contribueixen a crear les guerres a casa seva, eren els primers que es solidaritzaven amb París, sentint-se partícips d’aquest dol col·lectiu. I això torna a ser un gran exemple, el millor lluitador contra els monstres del racisme i la xenofòbia. La fraternitat humanitzada, a l’estima de qualsevol, independentment d’on vingui, independentment d’on estigui.

Què penso de la votació d’avui al Parlament

En el dia de l’aniversari d’una consulta prohibida pel PP i el Tribunal Constitucional, el Parlament de Catalunya començarà el primer debat d’investidura d’aquesta legislatura. Just abans, tanmateix, hi haurà un altre ple on es votarà la Resolució presentada per JuntsxSí i la CUP fa uns dies, i seguidament la que hem presentat des de Catalunya Sí Que Es Pot. Tot i no tenir rang de llei, aquestes resolucions defineixen quina ha de ser la tasca política del Parlament de Catalunya durant aquesta legislatura.

En aquesta sessió del Parlament, hauré de votar a contracor, i també en contra del que crec que són les línies polítiques i programàtiques amb les que CSQP ens vam presentar a les eleccions. El grup parlamentari del qual formo part ha decidit votar en contra de la declaració d’inici del procés d’independència presentada per Junts pel Sí i la CUP. Com ja he comunicat als i les companyes del meu grup, no comparteixo aquesta postura, i considero que ens hauríem d’abstenir en aquesta votació.

Les raons són principalment dues. D’una banda, considero que la nostra crítica incansable a les retallades i la corrupció regnants en el govern de CIU, i posteriorment CDC, no pot ser de cap de les maneres utilitzada pels partits del «Búnquer» (PP, PSC, i Ciutadans), instal·lats en la crispació oportunista, en l’autoritarisme i en el NO permanent. Al mateix temps, l’aposta per la desobediència civil democràtica a les institucions del Règim de 1978 ha format sempre part del projecte de PODEM, al mateix nivell que el ferm compromís de realitzar un referèndum per decidir el futur de Catalunya.

Els principals problemes de la declaració presentada per Junts pel Sí i la CUP són, en primer lloc, l’absència d’un referèndum vinculant en el full de ruta previst, qüestió central en el nostre programa electoral i en els nostres plantejaments i, en segon lloc, el fet que contempli la independència com a únic horitzó possible de la ruptura amb el Règim de 1978, excloent altres opcions per a una ruptura democràtica, com la república federada o confederada. Però, la declaració té, tanmateix, un aspecte positiu que coincideix a la perfecció amb el programa de PODEM i de CSQP, i amb el nostre manifest fundacional. La defensa de l’obertura “d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana”.

Fa ben poc Pablo Iglesias va avisar que PODEMOS no formaria part de cap «Búnquer» amb PP, PSOE i Ciutadans i seguiria defensant un referèndum vinculant per a Catalunya. Si a escala estatal tenen clar el tema del Búnquer, a Catalunya ho hem de tenir claríssim. Lluny de ser la crossa legitimadora dels partits de l’immobilisme, dels que amenacen amb la suspensió de l’autonomia i dels que neguen la democràcia, nosaltres hem de treballar per mantenir un bloc democràtic pel dret a decidir, transversal al 80% de la societat catalana.

Desafortunadament no he pogut expressar aquestes opinions més enllà del Grup Parlamentari. No hi ha hagut cap debat intern dintre de PODEM o de CSQP per decidir quina postura havíem de tenir els i les diputades i no s’ha consultat als inscrits en cap moment. A falta d’un debat participatiu sobre què havíem de votar, vaig proposar que hi hagués llibertat de vot. Tot i així, el Grup Parlamentari va decidir que havíem de fer aquesta votació en bloc, sense arribar a un consens dintre del mateix Grup i sense fer partícip a totes les bases de PODEM i CSQP.

Malgrat pensar això, he decidit votar «No» seguint la decisió presa pel grup parlamentari. Aquesta no ha estat una decisió que m’hagi agradat prendre. Ho he fet perquè el President i el Portaveu del grup parlamentari em van informar de que l’incompliment de la disciplina de vot implicaria que em farien fora del grup. A més, vaig rebre pressions de la direcció estatal de PODEMOS, comunicant-me que avalaven aquesta decisió. Crec que aquestes no són les formes de gestionar la pluralitat i les diferències dins d’una organització. CQSP és una coalició diversa i PODEM un projecte plural, on caben diferents sensibilitats. Per això, considero que aquestes pràctiques són pròpies del verticalisme i la vocació monolítica dels partits tradicionals, i no de les noves formes de fer política a les quals aspirem.

Formo part de PODEM i em vaig presentar a les primàries perquè vull construir aquest projecte, que ha de ser una peça clau en el canvi que necessitem les classes populars. Des que vaig ser escollit diputat el passat 27S he entrat en contacte amb moltes lluites i moviments socials arreu el territori, i he ajudat a posar en marxa, junt amb d’altres diputats i altres companys i companyes de PODEM, noves formes de fer política com el Parlament Obert.

L’objectiu de CSQP i PODEM és crear una majoria alternativa de govern a Catalunya que no passi per CDC ni per Artur Mas. Nosaltres ens oposarem, sens dubte, a la investidura de Mas com a president de la Generalitat, però ho hem de fer estant a l’alçada del moment i defensant un canvi polític i social, basat en el dret a decidir-ho tot, que reculli l’esperit de les mobilitzacions socials dels darrers anys.

I no acabem aquí, tenim una nova oportunitat, ens hem de deixar la pell per a què el proper 20D PODEMOS guanyi les eleccions i hi hagi un canvi polític en l’Estat espanyol.