Per una Universitat democràtica: aturem el 3+2

Aquest dijous 3 de Març el moviment estudiantil ha tornat al carrer sota el lema “Mai més una una Universitat sense nosaltres”. Encara que sigui la primera vaga d’estudiants important del curs a Catalunya, es tracta de la tercera vaga contra el conegut com a Decret 3+2, últim regal de l’exministre Wert. La mobilització arriba amb un treball previ: els darrers mesos s’ha dedicat un esforç per escoltar al conjunt de l’estudiantat i fer sentir la seva veu amb l’autoorganització de refèrendums a les universitats públiques catalanes. Milers d’estudiants han fet seva la crida amb una participació de fins a un 40%, davant dels pobres percentatges de les eleccions ordinàries al claustre, juntes o rectorat. Què han dit? Han cridat no al 3+2. Més del 90% dels participants han donat suport a la paralització de la reforma. Sense cap resposta per part dels rectorats ni de la Generalitat.

El 3+2 és un nou pas d’una seqüència que molts coneixem: Informe Bricall, LOU, procès de Bologna, LEC, pujada de taxes del 2011, LOMCE… entre d’altres, és a dir, el procès d’adequació de tot el sistema educatiu, i en especial de la Universitat, a les necessitats del neoliberalisme. És el que s’ha conegut com a Universitat-Empresa, que poc a poc va substituint com a paradigma a la Universitat de masses nascuda als 60 o en el nostre cas en el postfranquisme. Una de les funcions d’aquesta Universitat-Empresa és produir mà d’obra a dos velocitats: fàbrica de precaris i escola d’elits. Aquí és on el Decret fa un gran servei.

Reduir els graus per oferir a la gran massa d’estudiants una formació més superficial i basada en capacitats, per obtenir professionals flexibles i poc qualificats. La mateixa lògica que el pas de les llicenciatures als graus. Imposar dos anys de màster per diferenciar-se en el mercat de treball: màsters amb menys places que els graus i majoritàriament privats (els públics estan reservats quasi únicament a fer carrera acadèmica), amb taxes que doblen i tripliquen fàcilment les dels graus i amb beques que es donen per criteris meritocràtics i no socioeconòmics. Torna el sistema de doble cicle pre-Bologna, però a preu d’or. En definitiva, s’introdueix una barrera de classe social entre una formació universitària bàsica (de la que ja queda exclosa gran part de la societat amb les actuals taxes i manca de beques) i una amb valor afegit per a qui pugui pagar-la. Ja deia l’exministre Wert que el decret perseguia acabar amb la sobrequalificació de la mà d’obra.

De totes maneres, no ens enganyem la formació d’elits per al “saber manar” que deia Ortega i Gasset a Missió de la Universitat s’ha desplaçat a centres privats amb preus encara més desorbitats. El decret, com la proliferació de màsters habilitants per exercir per exemple l’advocacia, persegueix dificultar l’accés a certes professions als estudiants de les classes populars que superin la cursa d’obstacles que suposa la LOMCE a la secundària per arribar a la formació superior. A més de generar un suculent negoci per tots aquests instituts i centres privats vinculats a la Universitat pública on apareixen als patronats sempre els mateixos noms: Abertis, Bancs de Santander, Deloitte, BBVA, Telefónica…

El Decret no estipula que tots els graus siguin de 3 cursos ni molt menys quines disciplines han de ser de 3 i quines de 4. El que podria ser una mesura amb sentit acadèmic deixa la porta oberta a la competició entre Universitats per captar estudiants amb les taxes com una de les principals fonts de finançament i l’especialització en oferir graus més barats o de més qualitat. Estudiants de primera i de segona i Universitats de primera i de segona.

Per aquest motiu, no podem fer una altra cosa que celebrar l’èxit de la vaga i la manifestació que ha aplegat a milers d’estudiants i exigir un canvi radical en la forma d’entendre la universitat pública. No es tracta únicament d’un problema dels estudiants, està profundament relacionat amb el model de societat. Tot i que no podem entrar en profunditat, la lògica de la Universitat-empresa i l’ofegament per la manca de finançament públic també afecta a l’oferta de carreres o les prioritats de recerca. En última instància, les grans corporacions decideixen que és o no necessari estudiar i investigar amb la complicitat i el servilisme de les institucions polítiques i acadèmiques, siguin europees, espanyoles o catalanes.

El seu model és el de l’exclusió i les desigualtats cada cop més grans, el nostre és el dels drets. Si entenem el coneixement com un dret i no com una mercaderia s’ha de fer un esforç com a societat. Un esforç per garantir l’accés i la igualtat de condicions sense biaixos com un pas imprescindible en la democratització de la societat. A més, el seu és un model que s’ha construït d’esquenes a l’estudiantat, al professorat, al personal no docent, és a dir, a tota la gent que dia a dia fa la Universitat.

Estem convençuts que és l’hora d’un canvi, de donar l’esquena als poders financers i construir un model de cara i amb la majoria social. Del cicle de mobilitzacions dels darrers anys va néixer una proposta de la Comunitat educativa, de bressol a Universitat, que apunta en aquesta direcció: la ILP per un nou sistema educatiu a Catalunya. Una proposta sorgida des de baix, amb el suport de 160 entitats i que va recollir amb mitjans artesanals 95.000 signatures. No se’ns acut un millor exemple de procès constituent popular i participatiu.


Per això, considerem que la ILP d’educació és una aportació valuosa, que no es pot esborrar del mapa amb una esmena a la totalitat i que s’ha de poder debatre en seu parlamentària. En un moment com l’actual posa sobre la taula un debat urgent, quin model educatiu volem? Quin model universitari volem? Continuem amb el model de la pujada de taxes del 66%, la pèrdua de drets laborals de professorat i personal d’administració i serveis i les retallades de l’anterior secretari general d’Universitats Antoni Castellà i l’exconseller Mas-Colell?

També ens sorgeix una altra pregunta: quina serà la resposta de la Generalitat al clam per la paralització del 3+2? No és cap secret que Mas-Colell va ser un dels promotors de la reforma i que el darrer curs la Generalitat va mostrar-se favorable en un primer moment a la mesura. Què fem quan s’acabi la moratòria? Permetrem que convisquin graus de 3 i 4 anys en una mateixa disciplina? Quines mesures es prendran per garantir l’accés als màsters (siguin d’un o dos anys)?

Com en tants altres àmbits ens trobem en un moment de transició: el vell model està en crisi, el “nou” que porten imposant-nos dos dècades a nivell internacional és encara més regressiu i excloent i estirant el fil de les resistències es dibuixa un model alternatiu. Dins i fora de les institucions; al Parlament, a les Universitat i instituts i als carrers s’ha de continuar lluitant. Cal lluitar per aturar totes les propostes de la contrareforma neoliberal universitària que queden per fer, per revertir les que ja s’han tirat endavant i per encetar un debat en profunditat sobre com posar la Universitat al servei de les necessitats de les persones i convertir-la en un motor de transformació cap a una societat més justa i democràtica.

Article publicar el 4 de març a Catalunya Plural

Els monstres, la solidaritat i les persones.

Acabo de veure les imatges que ens arriben aquests dies dels atemptats de París. Realment esfereïdores, la mostra d’una barbàrie que molta gent no veu fins que li toca a la vora, fins que, com cada cop que hi ha situacions límits, els monstres de la nostra pròpia societat es deixen veure.

Hem vist com gent aprofitava el que estava passant a França per fer proselitisme racista, xenòfob i islamòfob. Posant al mateix sac a tota la comunitat de l’islam per uns fets d’uns bàrbars. És com si algú hagués ficat al mateix sac a tots els cristians per la matança a Noruega del 2011, exactament una barbaritat. I aquest és un dels monstres que ara recorre Europa, un monstre que a molts països, en especial França, té nom propi i de partit polític (FN), i que per desgràcia, aquests fets tan macabres els beneficien en la seva carrera electoral.

Hem vist també com el monstre de la guerra sortia a passejar. El famós proverbi de “ojo por ojo” es feia realitat amb el bombardeig d’una ciutat a Síria per part d’avions francesos. Encara moltes recordem aquell clam dient “No a la Guerra” de la passada dècada, i ara, estem veient com el monstre de la guerra surt de la maneta d’alguns presidents i governs que ens han ficat en aquesta espiral de violència

Però contra els monstres que apareixen, sempre hi ha persones que els combaten. Aquelles persones que ahir van fer trending tòpic el hashtag #YoTeAcompaño. Una campanya on la gent s’oferia a acompanyar pel carrer als musulmans que tinguessin por a ser agredits pel racisme i la xenofòbia. Un exemple, de com una societat és capaç d’organitzar-se, protegir-se i integrar-se, un exemple de com l’amor, és el valor més gran d’un revolucionari.

I de persones no en falten i avui les he vist a Palestina. Allà aquest tipus de coses passen contínuament amb la diferència que, quan exploten bombes, no poden fugir, perquè es troben una reixa. Allà saben que el dolor i l’horror que significa viure amenaçats, tot i saber, quCT2l1kzXAAAyNPc.jpg largee molts dels governs europeus contribueixen a crear les guerres a casa seva, eren els primers que es solidaritzaven amb París, sentint-se partícips d’aquest dol col·lectiu. I això torna a ser un gran exemple, el millor lluitador contra els monstres del racisme i la xenofòbia. La fraternitat humanitzada, a l’estima de qualsevol, independentment d’on vingui, independentment d’on estigui.

Què penso de la votació d’avui al Parlament

En el dia de l’aniversari d’una consulta prohibida pel PP i el Tribunal Constitucional, el Parlament de Catalunya començarà el primer debat d’investidura d’aquesta legislatura. Just abans, tanmateix, hi haurà un altre ple on es votarà la Resolució presentada per JuntsxSí i la CUP fa uns dies, i seguidament la que hem presentat des de Catalunya Sí Que Es Pot. Tot i no tenir rang de llei, aquestes resolucions defineixen quina ha de ser la tasca política del Parlament de Catalunya durant aquesta legislatura.

En aquesta sessió del Parlament, hauré de votar a contracor, i també en contra del que crec que són les línies polítiques i programàtiques amb les que CSQP ens vam presentar a les eleccions. El grup parlamentari del qual formo part ha decidit votar en contra de la declaració d’inici del procés d’independència presentada per Junts pel Sí i la CUP. Com ja he comunicat als i les companyes del meu grup, no comparteixo aquesta postura, i considero que ens hauríem d’abstenir en aquesta votació.

Les raons són principalment dues. D’una banda, considero que la nostra crítica incansable a les retallades i la corrupció regnants en el govern de CIU, i posteriorment CDC, no pot ser de cap de les maneres utilitzada pels partits del «Búnquer» (PP, PSC, i Ciutadans), instal·lats en la crispació oportunista, en l’autoritarisme i en el NO permanent. Al mateix temps, l’aposta per la desobediència civil democràtica a les institucions del Règim de 1978 ha format sempre part del projecte de PODEM, al mateix nivell que el ferm compromís de realitzar un referèndum per decidir el futur de Catalunya.

Els principals problemes de la declaració presentada per Junts pel Sí i la CUP són, en primer lloc, l’absència d’un referèndum vinculant en el full de ruta previst, qüestió central en el nostre programa electoral i en els nostres plantejaments i, en segon lloc, el fet que contempli la independència com a únic horitzó possible de la ruptura amb el Règim de 1978, excloent altres opcions per a una ruptura democràtica, com la república federada o confederada. Però, la declaració té, tanmateix, un aspecte positiu que coincideix a la perfecció amb el programa de PODEM i de CSQP, i amb el nostre manifest fundacional. La defensa de l’obertura “d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana”.

Fa ben poc Pablo Iglesias va avisar que PODEMOS no formaria part de cap «Búnquer» amb PP, PSOE i Ciutadans i seguiria defensant un referèndum vinculant per a Catalunya. Si a escala estatal tenen clar el tema del Búnquer, a Catalunya ho hem de tenir claríssim. Lluny de ser la crossa legitimadora dels partits de l’immobilisme, dels que amenacen amb la suspensió de l’autonomia i dels que neguen la democràcia, nosaltres hem de treballar per mantenir un bloc democràtic pel dret a decidir, transversal al 80% de la societat catalana.

Desafortunadament no he pogut expressar aquestes opinions més enllà del Grup Parlamentari. No hi ha hagut cap debat intern dintre de PODEM o de CSQP per decidir quina postura havíem de tenir els i les diputades i no s’ha consultat als inscrits en cap moment. A falta d’un debat participatiu sobre què havíem de votar, vaig proposar que hi hagués llibertat de vot. Tot i així, el Grup Parlamentari va decidir que havíem de fer aquesta votació en bloc, sense arribar a un consens dintre del mateix Grup i sense fer partícip a totes les bases de PODEM i CSQP.

Malgrat pensar això, he decidit votar «No» seguint la decisió presa pel grup parlamentari. Aquesta no ha estat una decisió que m’hagi agradat prendre. Ho he fet perquè el President i el Portaveu del grup parlamentari em van informar de que l’incompliment de la disciplina de vot implicaria que em farien fora del grup. A més, vaig rebre pressions de la direcció estatal de PODEMOS, comunicant-me que avalaven aquesta decisió. Crec que aquestes no són les formes de gestionar la pluralitat i les diferències dins d’una organització. CQSP és una coalició diversa i PODEM un projecte plural, on caben diferents sensibilitats. Per això, considero que aquestes pràctiques són pròpies del verticalisme i la vocació monolítica dels partits tradicionals, i no de les noves formes de fer política a les quals aspirem.

Formo part de PODEM i em vaig presentar a les primàries perquè vull construir aquest projecte, que ha de ser una peça clau en el canvi que necessitem les classes populars. Des que vaig ser escollit diputat el passat 27S he entrat en contacte amb moltes lluites i moviments socials arreu el territori, i he ajudat a posar en marxa, junt amb d’altres diputats i altres companys i companyes de PODEM, noves formes de fer política com el Parlament Obert.

L’objectiu de CSQP i PODEM és crear una majoria alternativa de govern a Catalunya que no passi per CDC ni per Artur Mas. Nosaltres ens oposarem, sens dubte, a la investidura de Mas com a president de la Generalitat, però ho hem de fer estant a l’alçada del moment i defensant un canvi polític i social, basat en el dret a decidir-ho tot, que reculli l’esperit de les mobilitzacions socials dels darrers anys.

I no acabem aquí, tenim una nova oportunitat, ens hem de deixar la pell per a què el proper 20D PODEMOS guanyi les eleccions i hi hagi un canvi polític en l’Estat espanyol.

I encara no tenim govern

I no, encara no tenim govern. L’altre dia vaig fer una cervesa amb un bon amic, i després de dir que encara no teníem govern, em va preguntar; ¿I llavors, tu què fas?. D’aquí va sortir una conversa on poc a poc vaig anar explicant les coses que estàvem fent, i crec important tenir aquesta conversa amb molta gent, per això m’he animat a escriure aquestes línies.

La veritat és que hi ha una activitat doble. En primer lloc hem de tenir un peu a la institució, i això ens ha comportat molta feina d’estudiar reglament, procediments i protocols. Durant aquests dies hem constituït el grup parlamentari, i ens hem organitzat entre totes per poder fer la millor feina al Parlament. Peró en segon lloc, hem de tenir 1000 peus al carrer, i aquesta crec que és la part més important a la qual li hem de dedicar més temps.

Durant aquests dies hem estat amb els companys d’atenció primaria de Bellvitge. Vam anar a l’hospital durant les concentracions que es fan cada dimecres des de fa 5 anys. Vam acompanyar als companys de la junta de personal a parlar amb el gerents del hospital, demanant explicacions per l’anunci de 36 acomiadaments durant el mes d’octubre a l’atenció primària. Seguim el cas de aprop, per ara la gerència nega aquests acomiadaments, i per ara no han mogut fitxa (esperem que sigui la primera petita victòria).

També aquests dies vàrem estar amb els companys de les EuroMarxes al seu pas per Barcelona, que per cert, avui mateix deien que varis diputats de Podem Aragó havien estat detinguts a Brussel·les: tota la solidaritat companys! Ja fa temps que ho diem, però si ens toquen a una, ens toquen a totes.

Un altre tema que em ronda pel cap aquesta dies ha estat el tema de l’habitatge. Hem estat reunits amb varies associacions i persones que treballen aquest tema, entre ells gent de la PAH i l’associació 500×20 perquè ens expliquessin la problemàtica i com abordar-la políticament. No hi entraré ara mateix, crec que es un tema que mereix un article sencer, només per esser introduït. Tan sols us diré una paraula «Titulitzacions». Un tema que mereix la pena investigar, en el que els bancs que no són ni propietaris de la casa fan desnonaments a famílies. Ho deixo aquí, seguirem profunditzant.

No vull enrotllar-me més, doncs la idea és que periòdicament podem anar llegit-nos per les xarxes, tant com a exercici de comunicació com de transparència. I parlant de transparència… en realitat, la nostra màxima dedicació aquesta setmana ha estat el Parlament Obert. Del qual ja hem fet dues trobades en pocs dies, i en breus començarà a funcionar. El primer projecte que tenim és el de la Agenda Oberta. La idea, molt senzilla per ara, és la de agendar trobades amb els cercles i territoris per poder anar a parlar de política amb els cercles i les veïnes i veïns, de manera que pugueu preguntar tot el que vulgueu. Ja avenço certes preguntes que sortiran: no, no hem vist a l’Iceta ballant; en Romeva encara no s’ha fusionat amb en Mas; i sí, a dia d’avui encara em para el policia de la entrada cada cop que vull entrar al parlament 😥

photo_2015-10-16_14-04-13

El primer dia de feina

Dilluns 7:00h del matí, sona el despertador… 4:30h de son, però m’aixeco d’un salt. Ahir va ser un dia llarg i estrany… per una banda unes quantes érem escollides parlamentaries, però per altra la dreta guanyava el govern i la oposició. Arribava a casa tard sense pensar-hi massa… l’endemà tenia feina…

Surto al carrer i vaig cap al metro, sembla un dia normal, res especial. Però avui em passo de la parada habitual creuant Barcelona sencera i veient com el vagó es va omplint i buidant a mesura que travessem la ciutat. «La penúltima parada, Roquetes, em baixo».

Allà m’esperava amb la seva bossa en Toni, que amb un somriure em rebia. Ens saludem, fa temps que no ens veiem. Tots el coneixem pel treball que ha fet els últims anys a la associació 500×20 de Nou Barris, i sincerament, feia temps que volia anar a visitar-lo. Caminem uns metres, i tres dones ens saluden efusivament a un portal. Una sembla més nerviosa. Comencem a xerrar sobre les eleccions, l’estiu que ja s’acaba, la pensió amb la que viuen… i el pis de lloguer social que ha aconseguit al banc, lluitant amb la PAH i que li permet viure amb la seva filla amb una mica de dignitat…

Passa l’estona, i cada cop som més gent davant la porta. En Toni parla amb la dona que semblava nerviosa, jo porto un cafè del bar del costat i l’Albano, que també ha vingut, parla amb el teléfon donant voltes pel carrer. Un home arriba i porta un gos ben macu, es murmureja pel grup «el abogado», el gos, com si ja sabés que fem avui aquí, s’asseu davant la porta resguardant-la. «Avui ningú entra», penso.

photo_2015-10-01_14-16-41

De cop, un home crida alegrement, tots a la porta!!. Y tothom ens posem davant d’aquesta, rodejant el gos que no s’ha mogut ni un centímetre. És la comitiva judicial, venen a signar l’ordre de desnonament de la dona que sembla nerviosa i de la seva filla que ara és a l’escola. Començen els càntics de Si Se Puede. Mentrestant en Toni s’ha apropat a la comitiva i xerren tranquil·lament a la vora del carrer. La comitiva ens mira, i ens remira lleugerament sorpresa.

En Toni arriba al cap d’un minuts… han aplaçat el desnonament un any. Tothom esclata de alegria, es canta i es balla… però a dos carrers una família te data de desallotjament avui mateix, per tant tots cantem, algun inclòs balla, però ho fem caminant.. que avui encara no hem acabat, i la lluita continua.